Les lliçons dels mestres

Els modèlics programadors del Festival In-edit

han sabut combinar any rere any documentals de diferents gèneres, èpoques i, fins i tot, actituds. Una de les fórmules per anar-hi és deixar-se dur sense prejudicis, no triar gaire i disfrutar de films que presumiblement no hauries anat a veure. Jo busco línia a línia del programa per triar, però acabo entusiasmat amb pel·lícules laterals, velles joies que ens venen com a complement de les cites ineludibles.

Els en recomanaré tres que poden recuperar el cap de setmana. La primera és AKA Doc Pomus, un documental de cent minuts signat per Peter Miller i William Hechter el 2012. Es tracta d'un recorregut per la vida del compositor Doc Pomus des de la seva infantesa, quan va contreure una poliomielitis als sis anys –a la piscina d'unes colònies mentre escapava de l'epidèmia que assolava les llars del seu Brooklyn natal–, fins al seu final el 1991, quan va morir d'un càncer de pulmó com a conseqüència del tabac –fumava quatre paquets de cigarrets diaris–. Els hits que va signar al costat de Mort Shuman i amb la parella Leiber & Stoller el van portar al cim en composicions per a figures com Dion, Drifters, Ray Charles i Elvis, que es va enamorar de temes com Suspicion, Surrender i Viva las Vegas! L'aparició dels grups i solistes dels seixanta van fer perdre la feina a molts dels compositors de Nova York. La vida de Pomus va passar per les addiccions, el final d'un matrimoni idíl·lic. Es va convertir en una figura de culte per a Lennon, Dylan i Lou Reed, que li dedicaria el commovedor Magic and loss. L'intent de sobreviure fent-se jugador de cartes, l'enorme carisma i l'èxit amb les dones són alguns del apunts d'un film magistral, per comprar-se'l i aprendre'n. Es pot tornar a veure dissabte a les vuit del vespre.

Més que recomanables han estat també els dos documentals The Jazz Messengers i Betty Carter, que coincideixen amb el Festival de Jazz de Barcelona. Dirigits per Dick Fontaine el 1987 i el 1994, ens mostren dos catedràtics del jazz a través de la seva saviesa i de la transmissió que van fer els seus músics i deixebles. Planter de figures del jazz, els Messengers d'Art Blakey van reclutar Clifford Brown, Wayne Shorter, Lee Morgan, Keith Jarrett i els tres germans Marsalis, entre centenars, fins a la seva mort el 1990. Anomenat el padrí a la seva universitat jazzística, Blakey deia que el jazz era la forma més elevada d'execució musical. La manera d'intercalar ritmes i de donar oportunitats als joves és un dels llegats d'un músic d'un temps incomparable, un clàssic. Com a complement, el film breu sobre Betty Carter és també un al·legat. Com Blakey, Carter afirmava que no volia que el jazz, com a cultura espontània i creativa, morís.