Molt a prop de la taula on té l'ordinador, Montserrat Verdaguer ha penjat una sèrie fotogràfica de la primera vegada que va convidar Tom Sharpe a dinar a casa seva, el 1995. Feia tot just un any que es coneixien i, asseguts de costat, desprenen una afectuosa complicitat. No són els únics records del seu amic que vol tenir a la vista, perquè tota l'habitació, tota la casa de fet, és plena de retrats, papers, llibres i objectes de l'escriptor, als prestatges, a les taules, a terra, a la cuina, damunt dels llits i tot. Per Verdaguer formen part d'un ambient de treball més que no pas d'un santuari; un recordatori permanent de l'herència que va deixar-li l'escriptor, mort el 6 de juny passat: ser la dipositària de tot el seu llegat literari i l'única persona autoritzada per escriure la seva biografia. És un encàrrec que l'honora i l'aclapara, però està disposada a complir-lo amb rigor i, sobretot, amb passió. De moment, ja ha recopilat tot el material que Tom Sharpe guardava a la casa de Llafranc, ha viatjat a Cambridge per recollir catorze capses més de documentació, i ha fet les primeres gestions per crear a Palafrugell una fundació que garanteixi la unitat i conservació de tot el llegat.
És en ferm, que la fundació es crearà a Palafrugell?
La Fundació Tom Sharpe es quedarà a Palafrugell, possiblement dins l'ampliació de la biblioteca, on s'exposaran les fotografies i tots els objectes personals d'en Tom. A més, s'establirà alguna forma de col·laboració amb la Universitat de Girona, i potser també amb la de Barcelona, per a la custòdia dels manuscrits i documents. L'alcalde de Palafrugell, Juli Fernàndez, m'ha assegurat que ja té pressupost reservat per tirar endavant el projecte a partir de l'1 de gener mateix. Però el procés és lent: s'ha de crear un patronat, redactar els estatuts, establir contactes amb altres institucions, estudiar la normativa jurídica..., i d'altra banda, falta que la família signi l'acceptació de l'herència, cosa que encara no ha fet, i que enviï els papers que encara té a Cambridge.
Creu que la seva designació com a marmessora ha despertat suspicàcies en la família?
La seva vídua, Nancy Anne Looper, em va escriure fa mesos un correu electrònic en què expressava la seva satisfacció perquè en Tom hagués confiat en mi, però des de llavors no n'he sabut res més. La veritat és que des que es va fer públic el testament, no hi ha hagut cap anglès que m'hagi felicitat. Se suposa que estan enfadats. M'imagino que sobretot Piers Brendon, un acadèmic que va ser aquí pel funeral, autor d'una biografia de Churchill, que confiava a assumir personalment aquesta feina. En Tom tenia molt clar que en una biografia només ha d'haver-hi ‘right the truth', és a dir, res més que la veritat, i segurament pensava que des de la perspectiva anglesa hi hauria etapes de la seva vida o actituds seves, molt crítiques amb la política conservadora anglesa, que resultarien incòmodes.
La va sorprendre, la decisió de Tom Sharpe?
No del tot. El 20 de novembre de 2011 ja havia signat un document en què manifestava el seu desig de confiar-me els seus papers i d'encarregar-me la biografia. El va formalitzar al cap de cinc dies en una notaria de Begur, i invalidava així un altre testament datat a Cambridge el 2005 i que probablement és el que la família creia vigent quan ell va morir. Va dictar-lo a Begur perquè hi ha una notària, María del Camino Quiroga, que domina bé l'anglès, i en Tom volia que fos redactat en una llengua que els seus entenguessin, però també perquè estava molt interessat que les seves voluntats es regissin pel dret civil català.
L'herència comporta alguna compensació econòmica per a vostè?
Cap ni una. Al contrari, m'ha costat diners. Els beneficiaris econòmics són la vídua i les filles, que hereten les propietats i els drets d'autor. Però com a part esmentada en el llegat, he hagut de fer un càlcul del valor del fons que se m'ha confiat i pagar-ne els corresponents tributs a Hisenda.
De què consta exactament el llegat literari?
Falta per veure què queda a Cambridge, on també tenia casa, però de moment hi ha els seus dietaris, la seva correspondència des de 1987, amb còpia de les cartes enviades, les notes per a les novel·les que va escriure aquí, els contractes editorials, la seva biblioteca, tres de les nou obres de teatre que va escriure a Sud-àfrica, entre elles la que va costar-li l'expulsió del país, 185 llibretes amb les anotacions que, per indicació seva, jo he anat prenent de tot el que feia els últims vint anys, unes set-centes cintes de casset amb converses gravades, uns quaranta vídeos d'entrevistes, i les màquines d'escriure, les pipes, les càmeres, documentació personal i les seves fotografies.
Ho conservava tot?
No pas tot. Sempre va lamentar que la seva mare hagués cremat el que havia escrit de petit. El seu pare era un clergue filonazi que l'havia influït molt quan era nen. En els seus diaris, explica que un cop el pare li va preguntar què volia ser de gran, i ell va respondre: ‘Dictador!'. El cas és que per les simpaties del pare amb Hitler, la família havia de canviar constantment de domicili, per por que l'arrestessin, i quan va morir, el 1944, la mare va considerar que era millor cremar tots els papers que els poguessin comprometre, incloent-hi els del fill.
Com va anar que es coneguessin, amb Tom Sharpe?
El 1994 el meu marit, Josep Bertran, que era també fotògraf, va arribar un dia a casa i va dir-me: ‘He conegut al Llevant un fotògraf anglès que està sonat i hem quedat per dinar'. En Tom tenia molts de problemes de salut, era diabètic, tenia la pressió alta, infeccions a la pell, havia patit un infart, i com que jo sóc metgessa, vam intimar de seguida. A més, des que es va comprar la casa del carrer Homer a Llafranc, el 1996, la dona quasi no la vam veure més, així que quan el meu marit va morir i també em vaig quedar sola, l'anava a veure cada dia.
Era de bon tractar?, perquè tenia fama d'irascible...
Sí, però al cap de deu minuts ja li havia passat. Si el coneixies, ja sabies que no t'havies de prendre seriosament les seves explosions. La primera vegada que el vaig veure vaig pensar que era molt simpàtic, molt charmant, tot un cavaller. Després vaig anar descobrint el seu caràcter. Era molt sensible, fàcilment irritable, però si sabies conduir-lo era molt generós i agraït. Era d'una fortalesa física i mental extraordinària.
I la rutina de treball, com era?
Escrivint era molt anàrquic. No seguia cap lògica temporal: un dia escrivia el capítol 1 i l'endemà el 16, i després componia les peces. El més increïble és que a les seves llibretes no hi veus ni una correcció, ni una! Els últims anys, però, s'enrabiava perquè tenia contractes per complir. Al diari anotava: ‘Odio en Wilt!' No vull saber-ne mai més res!' Era dues persones completament diferents: quan estava satisfet del que escrivia, estava content, però quan s'hi encallava, ja podies fugir perquè es barallava amb tothom. Aquí va escriure tres de les cinc últimes novel·les, Wilt s'ha perdut, The Gropes i L'herència de Wilt. Però els seus millors llibres per mi són els dos primers, Assemblea sediciosa i Exhibició impúdica, basats en la seva experiència a Sud-àfrica, i El bastard recalcitrant, el més autobiogràfic, encara que tots ho són molt, d'autobiogràfics.
L'etapa que va viure a Sud-àfrica, entre 1951 i 1961, és tan important, en la seva trajectòria?
Totalment. Va estar molt compromès amb els moviments contraris a la discriminació racial. Ell vivia entre Durban i Pietermaritzburg, a la zona de Natal, una de les més conflictives als anys cinquanta. S'havia fet amic d'Albert Luthuli, que el 1960 rebria el Nobel de la pau per la seva lluita contra l'apartheid. En Tom el portava sovint en moto d'una ciutat a l'altra, i tinc uns quants negatius en què hi surt. També va conèixer Mandela, Alan Paton i Jacqueline Arenstein, una periodista i militant comunista de qui va estar profundament enamorat. Quan el van deportar, el 1961, li va continuar escrivint, però la CIA va interceptar les cartes, i quan anys després en Tom va viatjar als Estats Units, li van denegar l'entrada per suposades activitats comunistes. Estic convençuda que va estar més implicat en política del que volia fer creure. La investigació de la seva etapa sud-africana és molt important per a la biografia.
Li fa respecte assumir aquest repte sense tenir experiència literària?
He demanat consell a l'escriptora Anna Caballé, la biògrafa de Carmen Laforet, que ha acceptat dirigir-me el llibre i que ja havia assessorat en Tom l'any 2010, quan va començar a escriure les seves memòries. És un mecanoscrit en forma epistolar que va titular Cartes a Monsieur Printemps. En va arribar a escriure unes 30.000 paraules, però es posava molt neguitós perquè no recordava els noms de la gent i ho va deixar.
Amb quina gent es relacionava, a Llafranc?
D'amics catalans en tenia molts, encara que no conegués gens la llengua. Havia dinat amb Matthew Tree, Rodolfo Candelaria i Xavier Miserachs moltes vegades. L'encantava conversar amb la gent, i connectava fàcilment amb tothom. Entre els anglesos, ens trobàvem uns quants cops a l'any amb un periodista que havia estat director de The Guardian, Peter Preston, que té casa a Peratallada, i amb el baró Anthony Grigg, el propietari de la Musclera de Tamariu.
