Catalunya, territori de festivals
Potser seria agosarat dir que a Catalunya els festivals proliferen com bolets, però el cas és que, poble sí poble també, hi ha alguna mena de cicle, trobada o festival. Barcelona ciutat és un tema a part. Com a gran metròpoli, aplicar el terme local als seus festivals és agosarat. En el cas de Barcelona, l'anàlisi potser es podria fer des del punt de vista dels barris... El cas és que Catalunya és territori de festivals. És indiferent el territori en què es fa un festival? És una flor que no fa estiu en el context cultural de la població on es fa? Les respostes les tenen els organitzadors d'algunes de les trobades que ja fa anys que roden. Però hi ha una hipòtesi de partida: un festival que vulgui créixer i eixamplar horitzons ho farà si està ben arrelat. Arrelat al territori.
Un dels casos que el sector lloa, per la seva interacció amb el públic, és el festival gironí Temporada Alta (www.temporada-alta.net). El 2013 va arribar a la màxima ocupació de la seva història: un 93,41%, amb més de 60.200 assistents. “Té arrelament al territori. En primer lloc, té molt de públic de la zona, i després tenim el patrocini de moltes petites i mitjanes empreses de l'entorn, i això fa que se sentin implicats”, explica Salvador Sunyer, director del festival. A la zona són conscients del que representa el retorn econòmic del festival i la importància que té per estar ubicats en el mapa europeu de la cultura. Però és una lluita per la visibilitat sense renunciar a la pròpia identitat. Aquest és un dels perills per a les ciutats mitjanes o petites... “Hem de mirar Catalunya com una gran ciutat. De fet, ho és, si ho compares amb els Estats Units, per exemple. És una ciutat formada per barris, amb la seva especialització.” Any rere any es tracta de trencar-se les banyes per donar al públic el que vol. Però el llistó ha de ser alt, i anar pujant graons. I s'omple, s'omple. Vet aquí el cas: per ser internacionals, s'ha de tenir una ambició local ferma.
Festivals a l'Empordà
La 33a edició del Festival de Torroella de Montgrí va assolir un dels percentatges més alts de públic de la seva història: més de 9.000 espectadors, amb un increment de 3.000 persones respecte al 2012. El de Torroella (www.festivaldetorroella.cat) és un dels festivals que a l'estiu formen un teixit potent d'activitat cultural a l'Empordà. Montse Faura és la directora del festival i comenta el tracte entre l'esdeveniment musical i les entitats i ens locals: “Gràcies a la situació geoeconòmica i sociocultural que té la població, Torroella ha estat exposada a rebre influències musicals al llarg de la història, i aquest fenomen ha perdurat gràcies a la predisposició dels seus habitants i a l'esforç constant de les seves entitats i associacions.” Es podria plantejar fer aquest mateix festival en qualsevol altre punt del país sense variar cap eix fonamental? No. “Els eixos estan pensats des de la mateixa tradició del festival, l'entorn i el públic potencial.” Si s'hagués de moure, “potser s'hauria de complementar amb la tradició del nou emplaçament”.
Voldria Torroella de Montgrí perdre el seu festival? Segur que no. Faura resumeix el que hi deixen aquests dies de festival, de tangible i d'intangible: “Emocions, espais de trobada i beneficis per al sector turístic, i bones sensacions per l'experiència compartida. A part, és un gran estímul per a la creació de produccions pròpies, per fer noves obres i per a la dinamització del sector sociocultural.
Vic, ciutat compromesa
“El Mercat es podria fer en qualsevol altre lloc, per què no?”, diu Marc Lloret, director del Mercat de Música Viva de Vic (www.mmvv.net). “Ara, no estic segur de si hauria arribat a les 25 edicions... Vic és una ciutat compromesa amb el territori, però amb una visió de país imprescindible per ser l'escenari d'un esdeveniment com aquest. El doble caràcter, de mercat i de festival, el model que s'ha defensat des del principi, és el que promou l'Ajuntament de Vic, aquell en què creu des dels seus inicis... Potser es podria fer en un altre lloc, però sospito que no seria el mateix Mercat.” Novament, un joc de sinergies entre l'oferta del Mercat i el lloc on viu: “Vic és una de les ciutats més vitals, interessants i prolífiques en l'aspecte cultural i concretament en l'àmbit musical. En els darrers anys, Vic, i Osona en general, han estat testimonis d'alguns dels èxits més importants de la música del país. Segurament, el Mercat contribueix a generar aquest clima d'interès per la cultura i per la música.”
Un últim exemple. Si Fira Tàrrega forma part del patrimoni cultural català, “és pel fet d'haver-se esdevingut i esdevenir-se a Tàrrega”, afirma Jordi Duran, director artístic
de la trobada. La Fira –www.firatarrega.cat– és festival de carrer i d'arts escèniques, i molt més, diu. “La seva història i evolució estan lligades a la capital de l'Urgell, a les seves limitacions i a les seves possibilitats, a la voluntat ferma i a la capacitat de molts per construir un projecte amb molt més que imaginació. Es tracta d'un projecte de ciutat que va més enllà de colors polítics.” I, per fer-ho possible, hi ha el paper clau del ciutadà: “No només treballem per desenvolupar un diàleg fluid amb els creadors actuals o amb els que han d'arribar. Vetllem per mantenir a prop la base del nostre projecte, els ciutadans de Tàrrega, el nostre públic més proper. És una de les línies de treball fonamentals dels pròxims anys.” Oberts al ciutadà, al públic i als creadors locals, tres trets dels festivals de llarg recorregut: “Cal humanitzar la nostra tasca”, tanca Duran.
Trobades locals, actes de país
La proximitat o llunyania amb Barcelona és una altra qüestió. Es pot veure com
un greuge o com un repte.
Els festivals que fa anys que són a la graella ho veuen com una oportunitat per ser especialistes i atraure públic de fora, i també per defensar
un país no centralista.
A Vilanova i la Geltrú hi ha el FIMPT, Festival Internacional de Música Popular Tradicional –www.vilanova.cat/fimpt–. Més de tres dècades. Marijó Riba, regidora de Cultura de l'Ajuntament, explica: “S'ha hagut de reinventar.” Tenint molt present el retorn econòmic, Riba posa l'accent en el retorn cultural, i reivindica: “El FIMPT és necessari no solament per a la ciutat, sinó per al sector musical del país. Hem retornat als inicis, per ser una plataforma, i reclamem l'ajut de les administracions supramunicipals.” Tots plegats, els de dalt, i els municipis, “hem de tenir visió de país”. Vol dir col·laborar, vol dir no competir.
