Records de Praga

Mentre escoltava els melancòlics i bells compassos que recorden el riu que travessa la ciutat de Praga –el Moldava–, evocava els bonics paisatges d'una de les ciutats més belles d'Europa: Praga, la ciutat de les mil torres. Només els músics txecs són capaços de convertir la música de Smetana en un record inesborrable del seu país. Dvorák es converteix en un cant inoblidable quan els txecs canten i quan un magnífic violoncel·lista com ara Michal Kanka ens porta a passejar per les terres de Moldàvia. De so ple d'emoció, amb una magnífica i bella sonoritat, va aconseguir en el concert de divendres passat a Sant Genís, acompanyat per una orquestra de primera qualitat dirigida per un precís i dinàmic músic Jan Chalupecky, totalment lliurat a la música que interpreta, una bella versió d'un dels concerts per a violoncel i orquestra més importants que s'han escrit per a aquest instrument. Bona prova de l'èxit d'aquesta vetllada van ser els abrandats aplaudiments amb què va mostrar l'agraïment el públic que omplia completament l'església, a pesar de les dificultats de so que comporta la interpretació de música per a grans orquestres en un edifici que no té condicions per rebre una orquestra d'aquesta magnitud. Sort que l'anhelat auditori està, com aquell que diu, a les portes del festival de l'any vinent. El concert de divendres que ara comentem estava dedicat totalment a la música txeca, aquella nació que, amant fervent de la música, ha donat figures d'una indubtable qualitat, com ara Smetana, Dvorák, Janácek, Martinu, Foerster, Suk, Antonin Rejcha, Fibich, etc., o directors com ara Karel Ancerl, Václav Neumann, Serov i tants d'altres que ara no recordo. Dvorák no ha estat massa ben valorat a la resta d'Europa, i ha estat també considerat com un músic més de la mal anomenada escola nacionalista. Tanmateix, un músic de la categoria de Brahms, a qui va recórrer Dvorák amb una certa freqüència per demanar-li un judici sobre les seves obres, tenia una gran fe en el seu valor. Caldria redescobrir-ne moltes obres, com ara el seu Rèquiem, per tal de restituir la fama que va tenir en la seva època Dvorák, un músic el prestigi del qual, després, com ha passat amb gairebé tots els compositors d'aquesta escola, va decaure en trobar-se en el llindar del canvi radical que havia de produir-se amb el pas a la nova escola francesa que obriria el segle XX i la mort del romanticisme, el postromanticisme i el nacionalisme musical, que va tenir en les escoles centreeuropees –txecs, polonesos, hongaresos i romanesos– els valedors principals. Però nosaltres ens trobem a la distància suficient per rectificar i requalificar molts dels músics d'aquella escola que constitueixen algunes de les fites més interessants de la música europea. Una bona mostra d'això en va ser el bonic concert que ens va oferir l'Orquestra Simfònica Nacional Txeca, que es troba entre les deu més importants d'Europa.