crítica
À.Q
Raresa de culte
Premiada al Sundance i a Sitges, Upstream color amplifica la llegenda al voltant d'un dels nous directors de culte del cinema actual, Shane Carruth. Ell és autor dels guions i intèrpret de les seves pel·lícules i acurat creador d'un món personal. Després d'haver desconcertat amb el seu debut amb Prime, Canuth ens porta a una pel·lícula plena d'estranyes emocions que funciona com una estanya proposta de sentit. Considerada per alguns com el nou Eraserhead, Upstream colors comença com la història d'un segrest i una possessió. Una noia viu tancada i és maltractada pel seu espòs, que la converteix en conilleta d'un seguit d'estranys experiments biològics. A mesura que avança, barreja passat, present i futur. Carruth ens acosta, per una banda, a les reflexions que David Cronenberg duia a terme al començament de la seva carrera sobre la presència d'allò orgànic, i per l'altra sembla acostar-se cap a la mística transcendentalista –Walden de Thoreau hi és omnipresent– que sembla voler portar la imatge cap al món de Terrence Malick. Upstream color és un film que pot entusiasmar o pot irritar, però no deixa indiferent.