Sherlock, l'immortal
La fascinació actual pel detectiu més icònic rau en l'atemporalitat d'una figura tant clàssica com moderna que perdura sobretot en les sèries policials
Llunàtic, addicte, antisocial, Holmes és
el primer ‘superheroi' turmentat
El destacat filòsof i politòleg anglès John Gray (Anatomía de Gray, 2009) es preguntava en un article al web de la BBC, l'agost del 2012, per què el detectiu ens continuava fascinant, “fins i tot en una època en què s'ha perdut la fe en el poder del raonament i la lògica per solucionar els problemes”. Sherlock Holmes, el símbol del poder de l'intel·lecte, no sedueix, però, segons Gray, pels mètodes deductius, sinó per la figura contradictòria.
Les característiques amb què Arthur Conan Doyle va definir, fa més de 125 anys, el que seria el primer personatge serialitzat, són les que l'han fet immortal. En comptes d'inventar-se un nou detectiu per a cada nova història, va mantenir Holmes i Watson, que tornaven amb un nou cas, el que va propiciar l'empatia primer i la fidelització després dels lectors cap als personatges. Així neix la popularitat, i la immortalitat, de les històries de Sherlock Holmes. I també neix un concepte: la parella investigadora, un dels membres de la qual amb una ment brillant.
L'esquema del detectiu excel·lent amb un com-
pany principal i d'altres de secundaris perdura en la majoria de novel·les policials –la tradició britànica d'Agatha Christie amb personatges que recreen l'encant del passat– però, sobretot, en les produccions nord-americanes de més èxit i que han fet de l'anàlisi de laboratori el seu mètode deductiu infal·lible, com ara Bones (La Sexta) o la franquícia C.S.I. (Tele 5). De fet, Sherlock Holmes també és un home de ciència, un modern en l'època victoriana. En una entrevista el 1927, Conan Doyle explicava que el que més li molestava de les històries detectivesques fos que un cop de sort resolgués el misteri. Per això va pensar que l'enigma s'hauria de desentrellar a partir dels mètodes científics, amb el treball d'investigació. Però, a més, Conan Doyle, definint un Sherlock Holmes llunàtic, addicte a la cocaïna i isolat en el seu món, va posar les bases per al que es pot considerar el primer superheroi turmentat.
Més enllà del caràcter, hi ha un altre aspecte que contribueix a la seva eternitat: la imatge. Identificativa, amb els accessoris més visibles –pipa, gorra, abric–, és, però, una construcció a partir de les diferents representacions que hi ha hagut a les pantalles i que han estat assumides pels diferents actors que han estat Mr. Holmes, des de Basil Rathbone, Peter Cushing fins a Benedict Cumberbatch.
Actualització de la BBC
Si bé el cinema es va avançar a posar el mite al dia, amb la personalitat còmica de Robert Downey Jr, amb l'objectiu de convertir-lo en franquícia, amb dues pel·lícules d'acció i aventures, el 2009 i el 2011, ha estat una sèrie de televisió britànica la que ha actualitzat una de les seves icones més british conservant el classicisme que fa perdurable el personatge. La sèrie de la BBC, Sherlock (2010), amb només sis episodis –es poden considerar petites grans pel·lícules– i tres temporades, va arriscar situant el personatge al Londres del segle XXI: com a l'original, Sherlock és un home avançat del seu temps, un sociòpata enganxat a les noves tecnologies, i com a l'original, el doctor John Watson torna de la guerra a l'Afganistan.
Els creadors de la sèrie, Mark Gatiss i Steven Moffat, admiradors de Conan Doyle, no l'han traït sinó que han fet un exercici de paral·lelismes, de repensar quin tipus de nèmesi seria Moriarty ara. Aclamada per la crítica, i amb una legió de fans, Sherlock ha tornat a posar de moda el personatge i ha provocat la mateixa reacció que fa més de cent anys va suscitar Arthur Conan Doyle als lectors.
Jeremy Brett: l'original
Per a la majoria d'espectadors, sobretot els que van créixer als anys vuitanta, és l'actor que va definir el personatge amb la interpretació definitiva. Jeremy Brett va ser Sherlock Holmes durant deu anys en diverses produccions la de la cadena britànica ITV. Les aventures de Sherlock Holmes (1984-1985) s'ha vist recentment a 8TV, però TV3 la va estrenar el febrer del 1988. L'èxit de la sèrie va fer que se'n gravessin diversos telefilms sobre els misteris més populars, com ara El gos dels Baskerville (1988) i El signe dels quatre (1987), i s'hi va donar continuïtat amb Les memòries de Sherlock Holmes (1994) i Els arxius de Sherlock Holmes (1991-1993). Brett, que va patir desordre bipolar, va explicar més tard que tenia malsons recurrents sobre Holmes, al qual es referia com “l'home sense cor”.
House, el detectiu d'hospital
És l'últim exemple de la influència de Sherlock, més enllà de la posada al dia del personatge en pel·lícules i sèries. Les referències sherlockianes són presents al llarg de House (2004-2012), que es va estrenar a Cuatro i encara es pot veure al canal Divinity. Primer de tot, el mètode, molt proper al raonament deductiu, del doctor Gregory House (Huhg Laurie) per esbrinar les malalties dels pacients. House és també un personatge antisocial, rebec a acceptar casos que no troba interessants, i que només és tolerat i comprès pel doctor James Wilson –que ocupa el rol de l'etern company, Watson. També hi ha detalls evidents com ara que els dos toquin instruments (House, el piano i la guitarra i Holmes, el violí) i l'addicció de House al Vicodin.
La còpia americana de la marca
La sèrie de la BBC Sherlock ha estat un boom mundial i un fenomen fan als Estats Units. És per això que la cadena nord-americana CBS va voler, tal com molts canals nord-americans han fet, versionar un èxit de la televisió europea (The Bridge, per exemple ho és de la suecodanesa Bron/Broen). No es va arribar a cap acord i la CBS va fer la seva sèrie d'un Sherlock en un context contemporani. L'actor anglès Jonny Lee Miller interpreta el detectiu que en la primera temporada està instal·lat a Nova York com a procés de rehabilitació. Deixant de banda l'explotació dels trets que caracteritzen i marquen el personatge, ha estat la incorporació d'un Watson en femení, la doctora que interpreta Lucy Liu, el que fa que la sèrie nord-americana no difereixi massa de qualsevol sèrie policial del gènere.
