Irritant i fascinant

Tornant de Canes vaig saber que, finalment, s'estrenava a l'Estat espanyol una pel·lícula presentada fa dos anys al mateix festival: Post tenebras lux, de Carlos Reygadas. Misteris inextricables de la distribució espanyola. Dos anys després de la seva estrena mundial arriba, doncs, la quarta i fins ara última pel·lícula d'aquest cineasta mexicà, sempre polèmic, catapultat des del festival de Canes, on ha presentat quatre pel·lícules: Japón (un film sobre la vellesa, la solitud i la pulsió de mort), que va guanyar la Càmera d'Or; Batalla en el cielo, que abordava el fet que el racisme determina la diferència de classes en la societat mexicana i va causar un impacte ambigu entre l'aclamació i un rebuig relacionat amb escenes sexuals xocants identificades com a pròpies d'un provocador; Luz silenciosa, que, amb imatges d'una gran bellesa, narra una història d'amor adúlter dins d'una comunitat mennonita del nord de Mèxic i que va rebre el premi del Jurat del Festival de Canes, i finalment Post tenebras lux, que va sortir avalada amb la distinció al millor director.

Cap pel·lícula de Reygadas provoca indiferència. Post tenebras lux encara menys: pot irritar, pot fascinar o totes dues coses a la vegada. Reygadas s'hi mostra més ambiciós que mai perquè sembla que ho vulgui abastar tot a través d'una successió d'escenes que no es regeix per una lògica causal narrativa, sinó que convida a una associació emocional: la pèrdua de la innocència; la vida i la mort; la tensió entre naturalesa i cultura; la relació entre homes i bèsties; la corrupció materialista i la voluntat de transcendència; el sexe embrutidor (a través de la pornografia) i la comunió eròtica dels cossos en una orgia. Sí, hi ha una orgia a Post tenebras lux. Com també hi ha una sessió d'alcohòlics anònims, una arenga motivadora d'un entrenador de futbol i, entre tantes altres coses, la presència del diable en una escena que potser és un somni. De fet, hi ha una incertesa constant sobre si les escenes corresponen a una experiència real o són una projecció imaginària del protagonista, un home benestant de procedència urbana que, com en el cas de Reygadas, s'ha instal·lat amb la família al camp.

De fet, deixant entreveure la inspiració autobiogràfica que no és aliena a cap obra, la pel·lícula va rodar-se a la casa del cineasta a Ocotitlán, una zona camperola prop de Puebla. A més, com si volgués deixar un document d'un moment de la seva infantesa, hi apareixen els seus dos fills, un nen i una nena. La nena protagonitza la seqüència inicial de Post tenebras lux: corre entre gossos, cavalls i vaques mentre es fa fosc i un llampec anuncia una tempesta. Són imatges belles, misterioses i inquietants, que irrompen amb una força que potser mai més remunta una pel·lícula que desconcerta i de la qual es fa difícil esbrinar si és fruit del geni o del caprici d'un artista.