Un temps per viure

Escasses setmanes després del traspàs de Toni Valentí –el seu inseparable palmer de les ulleres fosques—ens ha deixat Pere Pubill, el gran Peret, un dels artistes populars més representatius de la Catalunya de la segona meitat del segle XX. Peret va ser un transgressor i cap analista s'ha cansat de repetir la fusió que va obtenir entre els ritmes caribenys i l'emergent rock-and-roll, una mena de matrimoni entre Elvis i Pérez Prado. Peret, però, va anar més enllà perquè va barrejar tot el que va trobar: la copla, pals del flamenc com les zambres –que li sortien extraordinàriament bé–, el funk –només
cal veure l'inici amb el baix en el tema Chavi, cantat íntegrament en romaní–, el jazz, els tangos –com ho demostrava amb talent en el seu últim disc: De los cobardes nunca se ha escrito nada–...

Peret ens va parlar de la gitana encisera, manllevant versos
a Joan Maragall, va adaptar lletres sud-americanes al seu imaginari –com l'impagable Gitano Anton— i, sobretot, va saber convertir en felicitat el món sempre difícil que li va tocar viure. Com si fos un infiltrat dins del sistema, a Peret la gent el
va seguir massivament, potser perquè encarnava l'alegria del viure, segurament perquè no hi havia ningú que fos capaç d'evitar seguir-li el ritme.

En l'esmentat últim disc, només signava una de les cançons, Un tiempo para todo, amb una autèntica lliçó de filosofia vital: “Un temps per viure, un temps per morir.” Peret ens va fer riure i ens va fer ballar. Costa imaginar-se mort, ara, l'home que va convertir Muerto vivo en tot un clàssic.