Per molts anys

Els col·laboradors del suplement Cultura de l'Avui –avui El Punt Avui– hem estat convidats –el mot s'ajusta força bé a com ha anat la cosa– a parlar-ne en els respectius articles amb la mesura i la temperatura que ens plagui, i no m'hi he hagut de pensar gens per decidir que ho faria amb plaer i sense reticències. La gent de lletres ens amaguem de vegades en els trops i la retòrica per no dir allò que no volem dir, o per dir-ho fent veure que diem una altra cosa. De fet, avui els volia parlar de la ironia, i ho deixaré pel pròxim article, perquè cap ironia no es mereixen ni els escau als tripulants d'aquest suplement, si puc continuar amb el símil, i a risc de no ser del tot precís, en David Castillo en el pont de comandament i en Lluís Llort al timó, a més dels diversos nostramos i grumets que no puc esmentar en extens perquè –mea culpa– no en sé el nom de tots o totes.

Sense ànim de fer estupendisme melicaire –o sigui propi dels qui es miren el melic– puc dir que aquest suplement m'ha semblat sempre menat des de la llibertat, sense caure en nepotismes ni xovinismes més enllà de les naturals i legítimes inclinacions intel·lectuals naturals de cadascú –no faltaria més–, i molt ric fins al punt de bastir una de les grans aspiracions d'aquests ens periodístics que són els suplements de cultura: l'eclecticisme. Fa anys que em relaciono amb gent del gremi i n'he sentit de tots colors, i invectives dirigides a torres molt altes, i no recordo haver escoltat mai un greuge consistent referit a la imparcialitat i l'objectivitat de la gestió del Cultura, avui, reitero perquè no es pensi ningú que sóc deutor d'inèrcies no involuntàries, acollit a la disciplina de l'ens periodístic El Punt Avui. Tirant de beta de la temptació d'estendre'm en l'elogi sincer, mal que en part interessat –ja que un tendeix a mirar amb més bons ulls allò en què hi participa–, he trobat un tret inequívoc en l'evolució d'aquest suplement: des de la fundació, fa vint-i-cinc anys, fins ara, ha seguit una rigorosíssima dieta per les pròpies inèrcies anticulturals del país. I això tan bo pels sobrealimentats humans occidentals, proclius a banyar el sobrepès en un infecte caldo de colesterol, triglicèrids i transaminases, en un suplement de cultura és mortal de necessitat. Mortal perquè ho mata tot: la presència en l'actualitat intel·lectual, la diversitat, l'equanimitat fins i tot, perquè al final és impossible parlar de tothom, i en la necessitat inevitable de triar apareixen els greuges comparatius i les manies persecutòries, i els qui són còmplices naturals, a més d'un acaben semblant-los enemics. I no ho són: simplement estan lligats de mans.

Fa dues setmanes, quan encara no sabia que seria requerit per col·laborar en la commemoració d'aquest notable i joiós aniversari, vaig dedicar l'article al paper de la cultura en una comunitat naixent o, si es vol, a les portes d'una transformació substancial. M'autocopio: “Una societat que vol ser l'eix d'una nova entitat col·lectiva –nova com a ens juridicopolític no com a entitat en si– ha de sentir la necessitat de donar a la pròpia cultura el paper i la distinció d'acord amb les aspiracions.” El suplement Cultura d'El Punt Avui ha mantingut aquest quart de segle una voluntat d'anar més enllà dins una societat contradictòria. Voldríem enfocar el nostre paper cap al d'una societat més culta i decidida.