Aferrats al poder i els seus privilegis

Àustria mai no és anomenada a El president, però Thomas Bernhard va fer-hi present que en el seu país hi havia polítics que, adaptant-se a les formes democràtiques, enyoraven l'autoritarisme de l'època nazi. Hi convida a pensar aquest president d'una república centreeuropea que, després de sobreviure a un atemptat anarquista en què han mort un coronel i el gosset de la “presidenta”, reclama la imposició de l'“ordre” monologant en un hotel d'Estoril (al Portugal encara dominat per una dictadura), on passa uns dies de “repòs” amb la seva amant. Bernhard fa un dels seus retrats implacables a través dels monòlegs de la presidenta (les dues primeres escenes) i del president (les dues últimes). Amb els seus monòlegs (aparentment diàlegs, però pràcticament no hi ha rèpliques de la resta de personatges, siguin l'assistenta de la presidenta, l'amant del president o uns militars portuguesos) i coincidint poc en escena, els protagonistes es retraten com uns éssers egoistes, obsessius, aferrats al poder i els seus privilegis, incapaços de connectar amb la societat i de fer atenció als altres, començant per ells mateixos, que viuen en mons separats.

Bernhard és sempre lúcid i punyent, però El president, de la qual Carme Portaceli ha estrenat el seu muntatge al festival Temporada Alta abans de les representacions al TNC, potser no és una de les seves obres més potents, moralment devastadores, aclaparadores amb la repetició de paraules en espiral que, mentre van angoixant-nos, van formant idees que s'enriqueixen amb la variació de cada “tornada”. En aquest cas, la repetició crea un discurs força explícit, fins inesperadament evident. O potser és la posada en escena, que tendeix a remarcar-ho tot (com ara amb el tractament pròxim al vodevil de la relació del president amb la seva amant) i dins de la qual uns actors tan immensos com Francesc Orella i Rosa Renom semblen compondre personatges d'una sola peça, en un sol registre alt sense gaires matisos. Aquests personatges tenen por, però, encara que insisteixin amb l'amenaça dels atemptats, no s'acaba de percebre. Tampoc la descomposició del món al qual pertanyen. Aquells que no s'adonen de res són els jerarques portuguesos que repeteixen que al seu país tot està controlat. Bernhard va escriure la peça el 1975, poc després de la revolució dels clavells. També de l'atemptat a Carrero Blanco. És possible pensar-hi veient uns cotxes “dinamitats” penjats en una escenografia una mica aparatosa. Com també, si es vol, en presidents (o expresidents) d'uns temps més o menys recents. Però hi hem de posar de part nostra.