Retrat d'una dona de club nocturn

Mil noches, una boda és el resultat de l'absurda traducció que la distribuïdora ha fet d'un títol força més senzill, Party girl. La pel·lícula no té res a veure amb el títol homònim del clàssic de Nicholas Ray. El punt de partida de la
pel·lícula aixeca un alt horitzó d'expectatives. Tres joves cineastes –Marie Amachoukeli, Claire Burger i Samuel Theis– debuten en un primer llargmetratge després d'haver fet els seus estudis a la Femis, escola de cinema de París. El tema és la història d'Angélique Litzenburger, una dona que treballava en clubs nocturns en una petita població de la frontera franco-alemanya i que és la mare d'un dels tres realitzadors –Samuel Theis–. La pel·lícula, que va inaugurar la secció Un certain regard del Festival de Canes, vol convertir-se en el retrat d'aquesta dona quan arriba a la seixantena i ha de replantejar-se una nova forma de vida. El retrat d'aquesta dona podria servir per articular un documental sobre la seva vida o fins i tot per crear una pel·lícula que des del documental acabés introduint elements de ficció. La gràcia és dur a terme l'operació al revés, partint d'un guió de ficció per acabar construint un documental-retrat de la protagonista en què s'imposa una certa visió d'un món d'on sorgeix una veritat. El model no és el cinéma vérité dels anys seixanta, sinó més aviat el cinema de Maurice Pialat i, fins i tot, de John Cassavetes. Tots aquests elements provoquen que les promeses no responguin a les expectatives malgrat que la pel·lícula manté la dignitat.

L'eix ficcional s'articula a partir del moment en què un dels suposats clients d'Angélique s'enamora d'ella i, en lloc de voler viure una relació sexual amb la dona, decideix casar-s'hi. La dona accepta el joc com una forma de canviar de vida i poder iniciar un nou camí vital. El pacte que duu a terme amb el seu futur marit és que no mantindran relacions sexuals. Aquest fet crea una certa incertesa i perplexitat en la nova relació de parella que s'obre i en les seves perspectives de futur.

La pel·lícula està interpretada amb gràcia per la mateixa Angélique Litzenburger, que fa d'ella mateixa, i per altres actors no professionals. Totes les escenes estan rodades als mateixos espais on viu la protagonista. El problema és que malgrat la bona construcció no acaba d'esclatar el misteri psicològic de la protagonista. No queda clar quin és el camí cap on vol conduir la seva vida i com la pel·lícula pot imposar-se com a obra dramàtica més enllà de l'interessant retrat que fa sobre l'envelliment de la seva protagonista.