art & CO
pilar parcerisas
Picasso i Dalí, antagònics
Dos genis
Aquest 2015 presenta com a novetat l'exposició Picasso/Dalí. Dalí/Picasso, que es podrà veure al Museu Picasso de Barcelona el març proper. És una vella tesi que per primera vegada pren cos en format expositiu i que un cop vista al The Dalí Museum de Florida arriba a Barcelona. Dalí escriví un munt de cartes i postals al seu admirat Picasso entre 1927 i 1970, que aquest mai no respongué. Dalí visità Picasso per primer cop a París el 1926 abans d'entrar al Museu del Louvre, deferència que complagué al mestre i que més endavant donà suport a Dalí pagant-li el seu primer viatge a Nova York, el 1934.
Enfrontats ideològicament
Als anys quaranta, la situació de la postguerra a Europa, l'afiliació de Picasso al Partit Comunista francès el 1944, com a deriva de la seva implicació en la Resistència francesa, la negativa de Dalí a formar part del grup anomenat World Peace Congress of Paris de caràcter pacifista i destinat a intercedir davant el president Truman en favor del final de la Guerra Freda, enfronten els dos pintors. Dalí declina la invitació de Picasso a participar-hi i no entén la seva posició donat que la seva obra artística va ser refusada als anys trenta pel comunisme, ni li agrada gens ni mica la pintura Massacre a Corea (1951), que Picasso presentà al Saló de Maig de París d'aquell any, pintura que, al seu torn, tampoc no agradà al Partit Comunista francès, perquè el gust del realisme socialista era un altre. Atacat pels antics companys surrealistes més propers ideològicament a Picasso amb Breton al capdavant, que el titllà d'Avida Dollars, Dalí emprèn una campanya de conferències als EUA en contra de Picasso que culminen amb la seva diatriba en contra del mestre a la conferència Picasso y yo al Teatro María Guerrero de Madrid l'11 de novembre del 1951. Malgrat això, Dalí li continua enviant postals fins al 1970.
Enfrontats estèticament
El punt àlgid d'aquest enfrontament queda palès en el Retrat de Picasso al segle XXI (1947), un monument a la lletjor, a l'espanyolisme picassià i a la història de la pintura, en un moment en què triomfa l'abstracció. Si Picasso s'ha carregat la pintura de saló francesa amb Bouguereau o Meissonnier i ens ha estalviat dècades de pintura dolenta, és hora de tornar al classicisme de Rafael en l'era nuclear. Enfront de l'anarquisme de Picasso, Dalí proposa un “misticisme nuclear” per salvar la pintura moderna, com el seu nom, Salvador, indica. Dalí s'enfronta de nou a la figura paterna, al pare Picasso, com ha intentat abans amb el seu propi pare i André Breton, els Guillem Tell de la seva vida. Un relat d'alt nivell en la història de l'art del segle XX.