‘Hackers' perduts en una altra dimensió

En les primeres imatges de La señal sembla imposar-se l'efecte deixat per El proyecto de la bruja Blair, sense proposar els seus graus d'experimentació estètica. Un grup de joves es perden en un bosc i un cop allà els comencen a passar coses estranyes. Mentre que en el clàssic del terror indie allò que passava era originat per una misteriosa llegenda, aquí tot té a veure amb la ciència, la informàtica i els secrets d'estat. Els joves que es perden són hackers que han seguit el senyal del títol fins al bosc per tal de buscar una pista misteriosa. Un cop hi han arribat són segrestats i es desperten en un nou lloc misteriós, on ells mateixos s'adonaran que han esdevingut les víctimes d'un experiment que acabarà transformant els seus cossos. El nord-americà William Eubank, director d'una petita pel·lícula de culte anomenada Love, és un cineasta amb un cert bon gust visual però amb vocació de gran autor. Al llarg de la pel·lícula es mou entre el cinema de gènere i les apostes més transcendents. Encara que a la primera part algunes situacions posin en crisi la lògica de la versemblança, la immersió en el cinema de gènere li funciona més o menys bé. Fins i tot en el moment en què els protagonistes descobreixen les alteracions en el seu cos hi ha un desig de jugar amb allò estrany que ens porta cap a una atmosfera cada cop més carregada. Els problemes de la pel·lícula vénen sobretot a la part final, quan allò que semblava poc més que un joc intel·ligent vol convertir-se en una reflexió sobre la ciència, l'existència d'altres mons en altres galàxies i sobre els poders del govern per crear programes secrets i experimentacions amb els mateixos ciutadans. Tot plegat és voler anar massa lluny i no feia cap falta.