Reportatge

Pròlegs apòcrifs

ferran escoda

Retruc de l'ànima

Ferran Escoda (Barcelona, 1960), poeta, narrador i periodista, ens ofereix un nou lliurament de la secció en què escriu pròlegs reals d'obres imaginàries

“Crostó que cruix. / Crosta que cau. / Ferida oberta”, com diu la poeta
P
La poesia d'Angelina Boixalleu es presenta nua, sense tragèdies afegides, sense orles doctorals; és una poesia on la paraula recupera la substància primigènia, on res superflu s'interfereix en el discurs

Arri­barà un dia, no sé quin i el desitjo llunyà, que es publi­carà l'últim lli­bre imprès, tam­poc no en pro­fe­tit­zaré el motiu, no sé si serà perquè des­a­pa­rei­xe­ran els lli­bres o perquè qui es fondrà en l'horitzó serà el nos­tre idi­oma; en qual­se­vol cas, si les cir­cumstàncies ho exi­gei­xen, m'agra­da­ria escriure el pròleg d'aquesta edició ter­mi­nal. Pura coque­te­ria de pro­lo­guista. Ja no hi ha incu­na­bles inèdits per poder inau­gu­rar el gènere, així que només em queda l'opor­tu­ni­tat de clau­su­rar-lo. Molts vati­ci­nen que el lli­bre morirà subs­tituït per alguna andròmina vir­tual, encara que jo sóc del parer que abans seran els lec­tors l'espe­cie que s'extin­girà per ina­nició, per suïcidi col·lec­tiu. Però no vull entrar en dis­cus­si­ons sobre ous i galli­nes.

Amb els anys he arri­bat a escriure una quan­ti­tat con­si­de­ra­ble de pròlegs i pre­sen­ta­ci­ons limi­nars de tot tipus, i fins i tot n'he arri­bat a fer una forma de vida, una pro­fessió, així que seria un honor poder dir l'última paraula. Explico tot això perquè aquest petit lli­bre de poe­mes, Retruc de l'ànima, té aquesta soli­desa de pedra inau­gu­ral o de gest de clau­sura, amb ell comença o acaba una època de la poe­sia occi­den­tal. És evi­dent que ens falta pers­pec­tiva per saber del cert què anun­cia aquest retruc de la Boi­xa­lleu.

És neces­sari saber que l'Uni­vers té uns tretze mil set-cents mili­ons d'anys per fer-nos càrrec de la rea­li­tat que ens ofega cada dia? De la mateixa manera, no ens cal conèixer quina edat tenia Ange­lina per apre­ciar les vir­tuts de la seva poe­sia. Tam­poc no sabem gai­rebé res de la seva vida, ni si li agra­dava el gelat de vai­ni­lla o les pel·lícules de romans. La seva bio­gra­fia forma part de la secreta inti­mi­tat de la per­sona. Ah, maleït Sainte-Beuve! Hi ha molt fetit­xisme lite­rari, massa, no cal conèixer ni tan sols el ros­tre de l'escrip­tor, ni saber quins són els seus estu­dis o el nom­bre de fills que ha parit. Faig aques­tes con­si­de­ra­ci­ons una mica ira­des perquè massa sovint les vicis­si­tuds vitals de n'Ange­lina han estat motiu d'un tafa­ne­risme indigne i extra­li­te­rari. La poe­sia d'Ange­lina Boi­xa­lleu es pre­senta nua, sense tragèdies afe­gi­des, sense orles doc­to­rals; és una poe­sia on la paraula recu­pera la substància pri­migènia, on res super­flu s'inter­fe­reix en el dis­curs. Aquesta poe­sia, feta de mar­bre i vellut, és nítida, il·lumi­na­dora, com en aquells ver­sos dedi­cats a una oli­vera mil·lenària: “Sóc on sóc, / perquè sóc soca”. La bio­gra­fia poètica és una altra cosa, el pes­sic de qua­tre parau­les tro­ba­des, el mis­satge escrit en clau incons­ci­ent, però que dibuixa el jeroglífic de la iden­ti­tat. Una iden­ti­tat mar­cada per la seva con­dició de dona: “Angles del meu dolor, / cor­bes del meu desig, / fina geo­me­tria feme­nina, / vers per­vers de la nit, / tri­an­gle flo­rit entre cames”. Les influències en la poe­sia de la Boi­xa­lleu són difícils de detec­tar, tan per­so­nal és la seva veu, però com ella deia amb iro­nia: “una bona poe­tessa sem­pre té plath a taula”.

S'ha par­lat molt sobre la pos­si­ble des­ti­natària de la poe­sia amo­rosa boi­xa­lle­uana. Era les­bi­ana n'Ange­lina? Es pre­gun­ten les veue­tes empi­pa­do­res de sem­pre. Quina importància pot tenir la res­posta? Cap! Perquè tan indi­fe­rent és la seva sexu­a­li­tat com qual­se­vol altra cosa que no sigui la valo­ració estricta de la seva poe­sia. “Posseïa / poe­sia”. La inti­mi­tat no és cap extra­vagància, és un dret irre­nun­ci­a­ble que s'ha d'exi­gir. Era les­bi­ana Ange­lina Boi­xa­lleu? Insis­teix la cape­lleta. I tots els mal­par­la­dors oci­o­sos recor­den el títol dels seus poe­mes de joven­tut, L'esbós som­niat, a qui els aguts ofi­dis del nos­tre cànon li tallen l'apòstrof i l'accent. Arri­ba­rem algun dia a jut­jar només l'obra de l'autor? Bus­quem cano­nit­za­ci­ons cíviques per reblar una admi­ració que hau­ria de limi­tar-se al paral·lelepípede lli­bresc. La meva intran­sigència només pot ser literària, la resta és anècdota, per­versió xafar­dera. Si es des­cobrís que els ger­mans Grimm són vius i pede­ras­tes, pot­ser no per­me­tria que els meus nebots hi jugues­sin a met­ges i infer­me­res, però con­ti­nu­a­rien lle­gint-los.

Si ens piquem els dits a temps en tin­drem prou amb la poe­sia pura i autèntica d'aquest Retruc de l'ànima i ens dei­xa­rem estar de qui visi­tava els llençols de la Boi­xa­lleu, i de si els can­vi­ava sovint, em basta la clare­dat de la seva lírica per saber qui és i què vol. “Si no canviés d'iden­ti­tat / ningú no em reco­nei­xe­ria. / Si tanta con­dició em priva / no sé què faria. / Tan­tes veus com sento sóc.” I mal­grat la seva imper­tor­ba­ble indi­vi­du­a­li­tat, Boi­xa­lleu és popu­lar, tot­hom en coneix algun vers i fins i tot li atri­bu­ei­xen poe­mes que no són seus, perquè tot­hom la con­si­dera la poeta del poble; una cate­go­ria a la qual s'acce­deix a través dels mis­te­ri­o­sos camins d'una sen­si­ble majo­ria anal­fa­beta. “Crostó que cruix. / Crosta que cau. / Ferida oberta.”

Dins de la pet­xina del seu mis­satge s'amaga l'ela­bo­rada sen­zi­llesa d'una dona, la con­tra­dicció d'una volun­tat anònima i còsmica que rega i mima el joc flo­ral de la poe­sia, fins i tot el rodolí pro­per. “Sóc una dona, dona / de Bar­ce­lona”. Retruc de l'ànima no deixa escletxa per al lec­tor con­for­mista, en les línies tren­ca­des dels seus ver­sos hi des­co­brim veri­tat, l'autèntic pes d'unes parau­les que podem tro­bar en qual­se­vol dic­ci­o­nari, arren­gle­ra­des en freda relació alfabètica i que sota la guia de la poe­tessa aug­men­ten, mul­ti­pli­quen, els sig­ni­fi­cats. Així de sen­zill i així de com­pli­cat.

Per aca­bar no puc dei­xar de banda la polèmica que ha envol­tat aquesta edició. Els intents insis­tents perquè no fos jo qui pro­logués aquesta edició pòstuma han tras­pas­sat els límits de l'àmbit on s'han d'expres­sar les opi­ni­ons. Hi ha hagut acci­ons que s'han hagut de diri­mir al jut­jat de guàrdia, i tot ple­gat perquè una colleta amb mètodes fei­xis­tes s'ha ator­gat la pro­pi­e­tat del lle­gat de la poe­tessa. Les pres­si­ons rebu­des per l'edi­tor millor no comen­tar-les, ell sap el què ha hagut de patir per man­te­nir el seu cri­teri i la seva inde­pendència. Però les agres­si­ons i menys­preus que un grup d'exal­ta­des sense con­trol han exer­cit sobre mi merei­xen cons­tar en l'acta que aixeco amb aquest pròleg. Els insults telefònics, les car­tes anònimes i les pin­ta­des [no adjunto la fac­tura que una empresa de neteja de façanes em va cobrar després d'esbor­rar els gra­fits del tipus: “Dei­xeu, dei­xeu la Boi­xa­lleu” o “Nosal­tres mens­truem, nosal­tres pro­lo­guem”] no merei­xen cap altra res­posta que no sigui poli­cial, però sobre­tot qui no es mereix tot aquest des­propòsit histèric és la nos­tra poe­tessa. Ange­lina Boi­xa­lleu va dei­xar ben clar abans de fer el seu dar­rer sos­pir, que la seva poe­sia per­ta­nyia al poble, un poble sense dis­tinció de sexe, ni de color de pell, ni de qual­se­vol altra clas­si­fi­cació que els intran­si­gents vul­guin inven­tar. El poble de la Boi­xa­lleu és uni­ver­sal i ningú no pot deter­mi­nar-ne els límits, ni inven­tar-se'n un terme muni­ci­pal. Entre els que només s'interes­sen pels detalls de la seva inti­mi­tat extra­li­terària i les que volen apro­piar-se-la i tan­car-la dins el tri­an­gle vio­leta de la seva ignorància, estic jo, humil pro­lo­guista que només vol l'atenció que m'heu de fer per aten­dre la pre­sen­tació que us por­tarà a la poe­sia d'una dona, però sobre­tot d'una escrip­tora del més alt nivell, que és molt més impor­tant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia