Reportatge

Pròlegs apòcrifs

ferran escoda

Rodes gastades

Ferran Escoda (Barcelona, 1960), poeta, narrador i periodista, ens ofereix un nou lliurament de la secció en què escriu pròlegs reals d'obres imaginàries

Tot es fa vell, fins i tot les utopies; però els herois moren joves
E
Llegint les pàgines del llibre de Mau Tàpia podrem saber com pensaven aquests joves irats que fa uns anys omplien d'alcohol, drogues i descontentament els nostres carrers

La con­tra­cul­tura en el nos­tre món intel·lec­tual ha tin­gut sem­pre molt bona salut, massa pel meu gust, si m'és permès dir-ho. Sem­bla que la des­trucció dels cànons ha sigut més atrac­tiva per a molts joves cre­a­dors que la con­tinuïtat posi­tiva de la línia mater de la cul­tura. Avui, amb la publi­cació d'aquest Rodes gas­ta­des, res­ca­tem de l'oblit l'obra més sin­gu­lar de la gran patum de la con­tra­cul­tura local, Mau Tàpia, una figura estra­nya, com totes les que tran­si­ten pel cos­tat més sal­vatge de la vida. No entraré aquí en els detalls de la curta existència de l'autor, ho deixo per als biògrafs de la vida frenètica, per als mesu­ra­dors de les sobre­do­sis lli­bertàries. Mol­tes veus, cri­da­ne­res i perifèriques, han cai­gut pel camí. És evi­dent que la con­tra­cul­tura és cor­ro­siva, sobre­tot amb aquells que la prac­ti­quen.

He par­lat de bona salut con­tra­cul­tu­ral i no és que jo me n'ale­gri, sóc home de la cul­tura sense adjec­tius i l'única con­tra que m'interessa és la con­tra­co­berta d'un lli­bre, la resta em sem­bla un dis­pendi d'ener­gia mal enca­mi­nada que es des­gasta pre­ci­sa­ment con­tra ella mateixa. Però la meva admi­ració per la família Tàpia, de tanta trans­cendència en la història del nos­tre país, m'ha fet sem­pre pro­pera la figura d'aquest Mau, ove­lla rebel d'un ramat, cal adme­tre-ho, a vol­tes massa dòcil i mesell. El seu besavi va ser l'impul­sor prin­ci­pal de l'Escola Pedagògica Avançada –la mítica EPA–, pri­mera ins­ti­tució d'ense­nya­ment dedi­cada als nos­tres infants super­do­tats; i el seu avi fou un dels pri­mers pro­mo­tors de la cre­ació d'ener­gia elèctrica a la nos­tra geo­gra­fia, un il·lumi­na­dor en el sen­tit més pragmàtic de la paraula. El jove Mau Tàpia va esco­pir l'alle­ta­ment rebut, com qui fa un gest genial i alli­be­ra­dor, però mal­grat el seu caràcter trans­gres­sor, no ha fet més que ampliar la gran­desa del seu cognom amb la seva breu però nota­ble apor­tació a la lite­ra­tura, entre d'altres poli­facètiques pro­vo­ca­ci­ons cul­tu­rals. La con­tra­cul­tura té això, si per casu­a­li­tat té l'espurna de la qua­li­tat acaba per con­ver­tir-se sense remei en clàssic, encara que ens dol­gui a uns i altres.

Aquesta novel·la és el pinyol màxim de la cons­trucció literària del mala­gua­nyat Tàpia, i ens ofe­reix moments inten­sos d'una lluïssor d'estre­lla fugaç. El seu tes­ti­moni sobre uns anys i una manera d'enten­dre la vida és, si més no, “per­so­nal i trans­fe­ri­ble”, com anun­cia un dels seus capítols. Lle­gint aques­tes pàgines podrem saber com pen­sa­ven aquests joves irats que fa uns anys omplien d'alco­hol, dro­gues i des­con­ten­ta­ment els nos­tres car­rers. Rodes gas­ta­des és una història dinàmica, un on the road mare­ja­dor, un riu des­bor­dat d'esde­ve­ni­ments, un per­so­nal magi­cal mis­tery tour, on es mos­tra tot el doll poderós de l'incon­for­misme juve­nil, el relat de la revolta nòmada dels fills del progrés i el benes­tar, la dis­bauxa final d'un temps d'inconsciència col·lec­tiva. Tot es fa vell, fins i tot les uto­pies. Però en aques­tes pàgines on –com en la vida– tot acaba morint, hi ha la gus­pira angèlica del jove Tàpia, l'esclat ter­mi­nal d'una nis­saga noble i la bellesa màgica de l'arti­fici gratuït i enllu­er­na­dor. La fla­ma­rada final d'un estel poderós i extint.

“Al·luci­nat i ebri, Bob va con­duir tota la nit, no sabia on anava ni sabia què volia, però sí tenia ben clar allò que odi­ava. Per exem­ple els fars dels qui venien en direcció contrària. Dona­ven ganes d'enves­tir-los. Taral·lejava el Born for death dels Devil and Sons i pen­sava en Brenda, havien com­par­tit xeringa i unes quan­tes coses més. Si exis­tia el futur, ell el volia viure amb ella dalt d'un camió d'alt tonatge, con­duint de costa a costa. Dins el seu cer­vell el bate­ria dels Devil ata­cava un solo. Va con­cen­trar la vista en la rat­lla blanca de la car­re­tera. No volia pen­sar. No podia pen­sar.”

Fins al dia d'avui, Rodes gas­ta­des ha tin­gut una difusió res­trin­gida i irre­gu­lar en edi­ci­ons gai­rebé arte­sa­nals o amb frag­ments publi­cats en aque­lles revis­te­tes foto­co­pi­a­des que ano­me­nen fan­zins. És gràcies a aquesta edició, amb unes il·lus­tra­ci­ons col­pi­do­res del mateix autor, que arri­barà al gran públic l'obra de Tàpia, fins ara més cone­gut per la seva aura de maleït i per les seves excen­tri­ci­tats soci­als que per la seva obra literària.

Mau Tàpia ha estat un artista poli­facètic, sens dubte va apro­fi­tar la seva con­dició de cadell de la bur­ge­sia per obrir-se por­tes que d'altres com­panys de viatge ni somi­a­ven que exis­tien. Tot­hom recor­darà l'escan­da­losa expo­sició on Mau va pen­jar vint-i-cinc marcs buits a la sala de noves tendències del Museu Naci­o­nal. També va lide­rar la banda de rock Bis­turís Rove­llats, que va edi­tar un parell de dis­cos que no pas­sa­ran a la història de la música, però que sense dubte van fer molt de soroll. La vida de Mau Tàpia ha estat con­sa­grada a la comu­ni­cació, una comu­ni­cació frus­trada i ali­men­tada per l'incon­for­misme i la dis­so­lució. Els herois moren joves i Tàpia va ser heroi d'una joven­tut en con­flicte amb el seu temps i amb el seu món.

Rodes gas­ta­des aporta a la lite­ra­tura un tarannà dife­rent, afec­tat pot­ser per una certa idea ingènua de la vida, encara que aquesta sigui sin­cera i dramàtica, abo­cada a l'auto­des­trucció i alhora vibrant de vita­li­tat. Tot ple­gat ama­rat d'un humor càustic i ico­no­clasta, tal com ho demos­tren les seves cançons, que mal­grat els anys encara són himne per alguns: “La, la, la, oa, oa. He matat el papà, la, la, oa, la mamà les gràcies m'ha donat, / però l'oncle em vol fer empre­so­nar. La, la, la, oa, oa. / He matat el papà i ma ger­mana em vol fer / cano­nit­zar. / He matat el papà, la, la, oa. No sé qui ho haurà de pagar. La, la, la, oa, oa. / He matat el papà i ara me'n vaig a bere­nar, oa, oa, oa.”

Aquest lli­bre és el cant d'una joven­tut frus­trada i empre­nya­dora, com totes les joven­tuts, el seu tes­ti­moni segur que no dei­xarà indi­fe­rents aquells lec­tors prou valents per pujar a la màquina literària ines­ta­ble i veloç, ver­ti­gi­nosa, de Rodes gas­ta­des. Molts recor­da­ran quan els cabells els vole­ia­ven al vent i els colors, a les seves pupil·les alte­ra­des, tenien una inten­si­tat elèctrica. Molts recor­da­ran aque­lles rodes gas­ta­des de les soles de les avar­ques de l'estiu. Els meus millors desit­jos a tots els super­vi­vents.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.