Suggeridor viatge més enllà de la nostàlgia

Aquests “dies blaus” que pinta Marc Arti­gau són els de la infància i, sí, no ama­guen un punt de nostàlgia. Però van més enllà. No és només un pur entre­te­ni­ment per mirar de recor­dar de quins dibui­xos ani­mats és la banda sonora que sona. No és una versió tea­tral de l'ensu­crat Cuéntame que tan bé fun­ci­ona a la tele. Molt en part, gràcies als actors, la peça ha anat crei­xent amb gags musi­cals i can­ta­re­lles infan­tils. Però al pinyol de l'obra hi ha una reflexió apun­tada: la visió infi­nita de l'estiu (i encara més de la vida) de l'estu­di­ant de primària; el gust per una lli­ber­tat que no com­pro­met, fins i tot el plaer de “ser sucre” en un par­tit de fut­bol, cosa que implica un punt de mar­gi­na­li­tat però alhora una capa­ci­tat de fer qual­se­vol cosa sense que ningú et pugui retreure res. L'amor, sí, també hi apa­reix. Com l'ado­lescència, els acu­dits verds que ningú no entén, o el conte maca­bre de la redacció de diu­menge pas­sat. La cru­el­tat és un altre con­cepte ambigu per a la cana­lla. Per això, els con­tes poden ser tan ter­ri­bles i ells matei­xos poden escar­nir les seves vícti­mes, sigui al pati de l'escola, al parc o al jardí de casa dels avis.

Marc Arti­gau cus esce­nes incon­ne­xes, d'uns per­so­nat­ges, amb el cognom dels actors, i aca­ben tenint un sen­tit. En tots, el riu navega avall, cap al mar. Tots volen créixer i fer-se grans. I, pun­tu­al­ment, es pot intuir que la vida d'adult serà més fosca i con­for­mista: ser fun­ci­o­nari o ofi­ci­nista de La Caixa (“Par­lem?”) és un destí ideal i, alhora, un punt frus­trant. “Ser sucre” en el món dels adults es con­ver­teix en un dis­sor­tat “autònom”, a qui tot­hom creu que té el dret d'ato­nyi­nar pel car­rer.

El joc és cons­tant i els actors/per­so­nat­ges pro­vo­quen la par­ti­ci­pació del públic ingènua­ment; ningú pot resis­tir-s'hi. S'hi res­pira una fres­cor molt habi­tual en els mun­tat­ges de Dei Furbi. I no és estrany perquè un dels actors (Robert González) hi ha tre­ba­llat en els seus dar­rers tres espec­ta­cles. És un petit pri­vi­legi sen­tir com les flau­tes des­a­fi­na­des, de sobte, ento­nen un tema a tres veus. O com s'amenaça, tot can­tant, què pot pas­sar si sona un mòbil durant l'espec­ta­cle. La comunió entre públic i com­pa­nyia és imme­di­ata. Sí, hi ha els refe­rents de la Noci­lla, Mazin­guer Z o els adhe­sius de la col·lecció Panini, però (i això és el que el fa interes­sant de debò) hi ha la reflexió sobre el sen­tit de la vida naïf de la infància i la sentència amarga quan s'entra al món adult. Quan la tem­pesta ja esclata amb llamps i trons sobre mateix d'un per­so­natge i aquest pot aven­tu­rar-se, pun­tu­al­ment, a nave­gar per la nostàlgia de la seva infància amb l'obli­gació de tor­nar a remar en el seu dia a dia quo­tidià, gris i finit.