Obra poètica
Lluís Urpinell-i-Jovani
Víctor Obiols, sol i lluna
‘Sol de Lluna ple' reuneix la poesia de Víctor Obiols publicada entre el 1974 i el 1999
Fa, tot just, un parell de mesos, quan encara dirigia i conduïa un espai setmanal radiofònic –potser l'únic, aleshores, a la ciutat de Barcelona–, per a RKB, sobre literatura catalana, vaig qualificar en Víctor Obiols/Víctor Bocanegra, abans de saber-ne el signe astrològic –que és Bessons–, de personatge bifront, talment el Janus romà. Només pel fet d'ésser, ell, poeta i, d'altra banda, músic i intèrpret, ja es compliria aquest adjectiu.
Si ens cenyim, però, a Sol de lluna ple, veurem que també hi ha bifrontalitat, ja des del títol mateix, de tants ressons interpretatius. En efecte, si ens deixem guiar pel clàssic Dictionnaire des symboles, de Chevalier i Gherbrant, tindrem, d'una banda, que els Bessons, malgrat ésser –o haver-ho estat– “temuts i adorats”, al llarg de la història, “expliquen, ensems, una intervenció del més enllà i la dualitat de tot ésser viu, o bé el dualisme de les seves tendències, espirituals i materials, diürnes i nocturnes... El dia i la nit, els aspectes celeste i terrestre del cosmos i de l'home...”, però també simbolitzen “l'estat d'ambivalència de l'univers mític”. Precisament, parlant, concretament, d'aquesta qüestió amb l'autor, el proppassat 24 de febrer, em confirmà la presència bessònica en la seva obra: “I tant! L'Agnus Dei..., i, alhora, l'Anyell Místic...”, m'escrigué.
Des d'aquest punt de vista, em sembla molt revelador (i significatiu) el poema Pare, que clou el tercer llibre d'Obiols, Carrer d'hivern (Edicions del Mall; BCN, 1983). De fet, crec que en tota l'obra dels dos víctors (Obiols i Bocanegra) plana la personalitat del seu progenitor, i, d'alguna manera –tàcitament, o no– un dels grans temes poètics de tots els temps: la mort –és sabut que Joan Obiols i Vié, psiquiatre personal de Salvador Dalí, morí a casa d'aquest, a Portlligat, sobtadament, d'un infart, a 60 anys, el 18 de juliol de 1980–. La unió –el binomi, anava a dir, pare-fill– no pot fer-se més palesa que amb aquests versos: “Només una cosa pot fer-me / feliç, tu mort: / sentir que et perduro, / que et revisc (...) / Reconec la teva ombra./ Quan, alegre, vivint, / recordo la teva pura alegria. / Sentir-me fet en part / d'una altra entranya / ara absent / m'acosta una mica més de misteri.” I declara com a cloenda: “Estant, reconec la teva ombra”, repeteix, talment un Hamlet, “Essent, la nostra passada complicitat: / amor de vivents.” Però en Obiols, la mort no s'ha d'entendre només com a extinció física, sinó com a renúncia (sovint) forçada, com a mort d'un contínuum d'amor i/o com a no-iniciació d'una aventura (una experiència personal) amorosa.
Eros i Thànatos
Mort i amor, Eros i Thànatos, Thànatos i Eros, com ja ha estat establert, configuren, en aquest món, les dues cares de la moneda del Viure. De fet, a Fonografies, un excel·lent treball poeticomusical del 2009, Víctor Bocanegra (l'àlter ego, musical, de Víctor Obiols) ens confessa que “per amor et mors, / per amor ho sents, / per amor es viu” (cançó Per amor).
També vull remarcar el fet que en l'edició, podríem dir-ne princeps, d'Opus Zero –obra, d'altra banda, curulla de referents rimbaldians i que en la present antologia ha quedat reduïda a, anava a gosar dir, Opus Minus Zero, per tal com ha sofert una retallada molt considerable: dels 28 poemes originals, només se n'han salvat vuit!–, surt ja, de bursada, el tema dels bessons, a què suara al·ludia. Efectivament, el quart poema (desaparegut en aquesta antologia), titulat N'aprendré (pàg. 13), en què el poeta, fent un tour de force (està escrivint i publicant un poema, tot i dir que potser és l'últim!), manifesta acomiadar-se “de la lletra i la paraula” per anar-se'n als “nombres i les alquímies pedro-filosofals” i quedar-se “aquí, a la vida fàcil” [sic], acaba amb una referència a un dels Diòscurs, Pòl·lux, el germà bessó de Càstor: “Viuràs de les entranyes de Pòl·lux, tot llum, potent i vital”.
És curiós de notar que el primer poema de l'obra Opus Zero –que enceta aquesta antologia d'Obiols– és, precisament, un adéu!: “Sóc a l'impalpable blau, inaconseguible»”, diu –romànticament, jo hi afegeixo–; “ja res no em plau. / He descobert la ceguesa immaculada. / Vista hiperaèria (...) / Volo nedant sense acabar / d'acaparar-ho tot.”
No em puc estar de dir que molts escriptors –poetes, sobretot– han maldat per deixar d'escriure –per abandonar, anava a dir, el vici, l'addicció (el recurs fàcil, potser?) poètics–, però el que és curiós i paradoxal és que un poeta declari voler-ho fer ja des del primer llibre, i des del primer poema, a catorze anys. Alguns poetes nostrats –no gaires– ho han aconseguit: Josep Palau i Fabre, per exemple, en el seu brillant poema Comiat (París, 6-V-1946). Obiols, no. I és que és molt difícil desintoxicar-se de la droga lírica...
Tornant a l'antologia, crec que és del tot rellevant la introducció que Obiols fa a Amorfènix. Políptic (1980-1989) –un llibre, per mi, rodó i que també hi és inclòs– i que considero que resumeix, sui generis, tres dels quatre grans temes de la poesia de tots els temps: en primer lloc, Eros o l'Amor, és a dir, l'“eufòria” (cf. Fotobscura, la primera part del llibre), que ocupa i ha ocupat un quaranta per cent de la producció poètica des d'èpoques immemorials; en segon lloc (cf. Roses a terra, o segona part del volum), Thànatos, o el Desamor, ço és, la depressió, que ha emplenat, sempre, un altre quaranta per cent, i, en tercer lloc (cf. Epigrames i rims tancats, o tercera part), la reflexió, la filosofia, o, com en dic jo, els himnes religiosos, que, conjuntament amb el que jo qualifico d'himnes militars, o de batalla ideològica, conformarien el vint per cent restant. Pel que fa a la quarta part d'Amorfènix, Calaix desastrat –de ressons maldanians– vindria a ésser, en aquest cas, un perllongament de la tercera. Assevera, Víctor Obiols: “L'amarga foscor inicial, on també se celebren apoteosis i intensitats viscudes, dóna pas al decaïment i acaba amb la plasenteria i la sàtira, que sempre són lenitives, i una cua (Calaix desastrat), que és com una cambra de mals endreços, amb provatures de poesia moral i divertiments i brodadures diverses.”
En aquest llibre, Amorfènix. Políptic, trobem tota mena d'influències: des dels poetes romans decadents (Catul, Marcial...), els medievals –goliards inclosos– (Jacme Roig, François Villon...) –Obiols estudià al Lycée Français i la seva discografia inclou unes Balades de Montcorbier/des Loges–, els metafísics anglesos –Andrew Marvell, en concret (cal recordar que en Víctor fou lector de català a Bristol)–, fins a, ja al segle XX, Gottfried Benn, Carner, Guerau de Liost, Gabriel Ferrater, Joan Vinyoli, María Zambrano, el cantant Prince...
Penso que l'obra d'Obiols continguda en aquesta antologia, és, des d'ara mateix, una obra clàssica (anava a dir sacra...), una bona raó, doncs, dono per a adquirir-la i llegir-la. I és clàssica pels motius següents –i ja sabem que clàssic és tothom qui afegeix, amplia, quelcom a un altre clàssic, precedent (què, sinó?).
Les eines poètiques
D'una banda, per les eines que hi ha emprat: primerament, la llengua, i l'intent de salvar alguns vocables de l'oblit: crebar (p. 25), ocarines (p. 147), obnoxi (p. 163), etc; d'eixamplar-la, forçar-la: “entre-bés” (p. 153), “nit-dia” (p. 163), “des-ésser” (p. 167), etc., o, simplement, de jugar-hi: “clàmides i clamen[...]” (p. 139), “a cada vers, cadàvers” (p. 141), “calaix desastrat” (p. 149) –àdhuc, llarim per comptes de mirall (p. 126)–, etc. I, en segon lloc, la mètrica (des del tetrasíl·lab fins a l'alexandrí) i la gran varietat de formes poètiques (sonets inclosos). Sol de lluna ple constitueix un vertader calidoscopi, una filigrana, de tot això. I, last but not least, perquè Obiols i el gruix temàtic de l'obra que ara analitzo pertany a una època, a l'època de les ideologies (Capitalism = Free World versus Comunisme = Nomenklatura), és a dir, és anterior a la caiguda del mur de Berlín, a l'ensulsiada del somni, i, doncs, a l'època –la darrera, potser– dels cànons, i, per descomptat, també ve contaminada per la revolta (primer, econòmica i, finalment, només, alliberadora sexual) del Maig del 68, o francès, com també se l'ha volgut anomenar.
Societat teledirigida
Realment, en la nova societat postmural o postneodemocràtica, és complicat, per no dir impossible, que sobrevisqui l'Art, com ja s'està demostrant. Aquesta és una nova societat teledirigida per la nova oligarquia plutocràtica tecnològica digital totalitària, amb éssers unidimensionals, com ja besllumà que passaria Herbert Marcuse a la darreria dels anys 50 del segle passat; és una societat de pensament políticament correcte; una societat d'extermini de la classe mitjana i de la classe treballadora, que els de dalt pensen substituir per robots. És una societat sense estats, sense classe política, stricto sensu: si un estat no té colònies –recordo que l'URSS les va anar perdent totes– i no té combustible fòssil, o prou matèries primeres per compensar en la balança internacional de pagaments aquesta greu mancança, literalment, no existeix..., i tot són ONG, voluntariat (sovint, forçat), i, pel que fa a l'art –en el cinema, sobretot, és prou obvi–, revivals, de bracet amb els partits, diaris, de futbol! No hi ha espai, franges, per a la irracionalitat, la irrealitat, en un mot.
Si Wallace Stevens –un dels autors citats en aquesta antologia–, a Adagia (1955), sentencià que “money is a kind of poetry” (“els diners són un tipus de poesia”), també podríem dir que tot el que no és la Bíblia és literatura i que tot el que no és poesia és realitat. El conjunt Pink Floyd, ja l'any 1973 (!), compongueren i cantaren –anticipant-se, potser, a l'holocaust que vindria uns 17 anys més tard– Money!
Diner, diners és del que l'artista viu, avui, fretura per poder, dedicant-se a l'oci (que contraposo al nec-otium, o negoci), crear, però vivim en una societat cultural liquidadora de l'art i, de retruc, necrofílica (Any Espriu, Any Vinyoli...). Ja se sap que els morts exigeixen poc: no mengen ni beuen, no fumen, no vesteixen, no viatgen, no llegeixen, no necessiten ordinadors, Iphones...