Adéu al gran mamífer Jesús Lizano

En aquesta última edició de la Setmana de la Poesia, David Castillo, Enric Casasses, Núria Martínez Vernís, David Caño, Joan Vinuesa i el titellaire Pep Gómez van protagonitzar un homenatge a Jesús Lizano a l'antiga fàbrica Damm. A part de llegir els seus poemes més coneguts –el sonet Mamíferos, el Poemo, aquell de las personas curvas, el del Popocatepetl– també vam poder escoltar composicions menys recitades. Tots els poemes conformaven l'univers d'aquest home que va intentar portar la coherència fins a un extrem insòlit. Un bon dia, Jesús Lizano –fins aleshores professor de filosofia– i corrector a Vicens Vices va decidir que havia de tenir un viure poètic i va portar-lo fins a les últimes conseqüències convertint-se en Lizanote de la Mancha, entre altres pseudònims. Amb un caràcter difícil, va patir la solitud –a qui dedica un poema molt ocurrent en què un home avisa els bombers per vèncer-la– i va despertar l'admiració per la seva valentia, pel fet de donar veu a la innocència, per reivindicar un món poètic més just i equitatiu, per imaginar-se l'Acràcia i anunciar que és possible construir-la, abans que triomfés el lema Sí se puede. En la meva última novel·la em vaig deixar guiar per un dels seus poemes: “El capitán no es el capitán, el capitán es el mar.” Ell li donava un sentit polític perquè explicava que el capità era el cap de l'empresa on treballava i el mar, els treballadors. Jo li vaig voler donar un sentit més filosòfic per dir que, a la vida, no sempre ho decideixes tot: el capità és fatídicament el mar, el capità ha estat, ara, la mort. Gràcies per tot, poeta.