HISTÒRIa
ferran aisa
Un cànon per a la història de Catalunya
els tres historiadors
Enric Pujol Casademont (Figueres, 1960), doctor en filosofia i lletres, especialitat d'història, per la Universitat Autònoma de Barcelona, és autor de diversos llibres d'assaig històric, història i biografia. Entre les seves principals obres destaquen: El descrèdit de la història (1993); Ferran Soldevila i els fonaments de la historiografia catalana (1995), Història i reconstrucció nacional (2003) i és coautor, amb Albert Balcells i Santi Izquierdo, de la Història de l'Institut d'Estudis Catalans (2007) i amb Felip Solé Sabaté ha publicat Exilis (2007), i hi ha dirigit els volums de L'exili català, 1936-1939. Precisament Enric Pujol amb Jaume Santaló feren el projecte museològic i museogràfic del Museu de l'Exili de la Jonquera. En la seva trajectòria biogràfica trobem l'ocupació de càrrecs oficials, com és el de director de la Casa de la Generalitat de Perpinyà (2004-2005) i coordinador de l'Àrea d'Història i Pensament Contemporani de Catalunya (2005-2007). Pujol ha comissariat exposicions com ara El somni republicà. El republicanisme a les comarques gironines, 1900-1936 i, darrerament, l'exposició 300 onzes de setembre al Museu d'Història de Catalunya.
Ara amb aquest nou assaig històric, Tres imprescindibles: F. Soldevila, J. Vicens Vives i P. Vilar, Enric Pujol Casademont ofereix una visió de tres grans historiadors catalans que marquen un cànon real en la historiografia contemporània de l'esdevenir de Catalunya. Tres historiador que, segons l'autor, haurien de ser més coneguts per les noves generacions: “Tots tres autors –escriu Pujol– considerats van ser uns historiadors que, per la importància de llur aportació, van transcendir la cleda de la respectiva especialització i tingueren una repercussió social molt i molt important. Foren uns referents per a tota persona que fos mínimament culta i interessada pel debat intel·lectual del seu temps. I mereixen ser-ho en el futur. Els símptomes del fet que tots tres han entrat en una vida d'oblit per part del gran públic (i de bona part dels mateixos historiadors que he pogut constatar amb la meva experiència personal.” Enric Pujol analitza minuciosament l'obra comparada d'aquests tres grans historiadors i pensadors cabdals de la cultura catalana; i reflexiona sobre les aportacions de cadascun a la historiografia catalana. Per una altra banda, descriu el procés que s'ha seguit des de la mateixa universitat en relació amb aquests tres autors: “Cronològicament, el primer afectat fou Ferran Soldevila, en uns moments en què Vicens i Vilar eren uns noms indiscutibles que alguns consideraven que havien invalidat absolutament l'aportació soldeviliana.”
Bona premsa però oblidat
Després li toca el torn a Vicens, que tenia molt bona premsa, però que pràcticament ningú no llegia. I finalment, Vilar, a qui les actuals generacions a penes coneixen i, naturalment, no llegeixen.” Enric Pujol Casademont proposa construir el cànon historiogràfic català amb tots tres, que encarnen tres moments cabdals de l'evolució de la historiografia catalana del segle XX. Pujol considera que la unitat d'un cànon és important, ja que totes les cultures desenvolupades el tenen. El cànon pot complir una funció social i orientadora des del camp historiogràfic dirigit a l'ensenyament, els mitjans de comunicació de masses i el públic en general.