truquen!
arnau puig
J.W. Goethe, l'esclau (toc amb sordina)
Potser no és encertat començar titllant d'esclau, per la seva condició de súbdit del príncep de Weimar, la reconeguda i genial llumenera de la Il·lustració –un dels ídols més celebrats del món culte–, Johann Wolfgang Goethe. Potser hauria estat més just i d'acord a la circumstància especial del gran pensador i poeta alemany titllar-lo de servidor, atès que la seva funció era donar llustre sensible i intel·lectual al príncep. Però m'ho he pensat bé i crec sincerament que Goethe era un esclau del seu príncep; mai es va atrevir a escriure res que no aportés esplendor al seu senyor. I quan les circumstàncies polítiques i socials van posar en evidència no l'autenticitat de les seves idees sinó la seva oportunitat social aportable, aleshores va donar l'esquena al corrent alliberador que recorria l'Europa del seu temps i va preferir recloure's a la pràctica de l'aparent protecció personal dels més rancis cacics anacrònics.
Mite de l'alliberador
L'autor del Faust –de l'homo faber, de l'actualització vera del mite de l'alliberador Prometeu–, a part del positiu reconeixement de la subjectivitat creativa aportada pel romanticisme, no aportà res a la nova inquietant dinàmica que substituïa els servidors (o els mantinguts, com ell) pels assalariats –canvi radical d'un concepte de l'existir–, que generava la creativitat tecnològica i industrial. Ideològicament (principi subjectiu d'instal·lació a l'existència) Goethe preferí, per temor de pertorbar l'establishment, la norma tirànica establerta a l'eficàcia expressiva, productiva i representativa.
Fou un submís que acceptà la injustícia per no alterar l'ordre establert.