Una dona torna del món dels morts

El director Christian Petzold creu que Alemanya mai no ha demanat perdó de veritat pels camps d'extermini nazis. Ho va afirmar durant l'últim festival de Sant Sebastià quan va presentar-hi Phoenix, una pel·lícula que, reprenent d'alguna manera l'esperit de certs melodrames incisius amb els quals Fassbinder va abordar el passat alemany relatiu al nazisme i la postguerra, explora una culpa que no considera prou reconeguda. La seva protagonista és una jueva que torna d'un camp d'extermini amb el rostre desfigurat cobert amb unes gases. Un cirurgià li dóna un nou rostre mentre que, donada per morta, la identitat de la dona és incerta: no pot ser la dona que va ser i no sap qui pot ser. Podria marxar als Estats Units, o potser a Palestina, però ella prefereix restar en un Berlín en runes on deambulen fantasmes i morts vivents. Fantasmes com ella mateixa, que retorna d'un món espectral. Morts vivents com el seu marit pianista, que potser va trair-la, que no la reconeix, però que li demana que interpreti un paper: el de la seva dona, suposadament morta, per poder cobrar-ne l'herència. Un joc cruel al qual ella accepta jugar per amor.

Evidentment, és possible pensar que la hitchcockiana Vértigo és una influència inexhaurible observant la transformació (o potser s'ha de referir com una simulació) d'una dona en aquella que va ser i ja no pot ser, però Petzold dóna una marcada dimensió política i moral al tema de la identitat: res ni ningú podia ser el mateix després de l'experiència dels camps d'extermini; tanmateix, tot un país còmplice de la barbàrie nazi va sobreviure abocant-se a l'oblit, a una desmemòria culpable.

La protagonista de Phoenix és interpretada per Nina Hoss, l'actriu fetitxe de Petzold, que l'ha fet deambular com un ésser solitari a la recerca de la identitat en altres pel·lícules anteriors, com ara a Barbara, ambientada a la desapareguda República Democràtica Alemanya. Petzold, que va col·laborar amb Harun Farocki i que potser és el cineasta més interessant de l'anomenada Escola de Berlín, a la qual també s'hi vinculen Angela Schanelec i Thomas Arslan, aporta un film pertorbador. Potser, però, pot fer la sensació que té una textura massa realista i que hauria convingut més un tractament més abstracte. Tanmateix, atrapa i remou fins arribar a un final excepcional que deixa empremta.