NOVEL·LA
Jordi Torrents
Marcians a lo Montsec
Blanc radiant, verd cansat, boira grisa, cims desolats, volves d'aiguaneu, terra seca i freda, desert, bellesa. Seria el paisatge ideal per a l'inspector Dave Gurney de John Verdon o la Rebecka Martinsson de Larsson (l'Åsa!), però resulta que ens trobem amb un astrònom mort a l'observatori del Montsec que enceta una investigació del sergent Salvador Rull entre la vall d'Àger, Balaguer i Lleida. En el seu debut literari, David Marín utilitza aquest assassinat gairebé com un McGuffin per apropar-nos al far de la fi del món, als ulls oberts d'un mort que fiten el cel i a possibles visites de marcians, i ens presenta personatges secundaris encisadors, com un pastor poeta, un ufòleg llunàtic, un granger llefiscós, l'Aurelles, el periodista Jaume Urpí –la televisió del comte surt mal parada– i un forense prototípic sorgit de l'imaginari particular d'un escriptor que remena influències televisives i literàries. Balaguer acaba esdevenint un nou Twin Peaks, amb somnis, ànimes solitàries –amb píndoles del passat, sovint cru, dels personatges–, ferides, cicatrius i problemes familiars. La filla de Rull, de fet, protagonitza una trama paral·lela intensa, emotiva i visceral que rivalitza, i es creua, amb la principal.
Ens trobem amb una estructura literària simfònica i coral, amb personatges que semblen de sèrie policíaca (això és un elogi) o del Fargo dels Coen i que ens empastifen de neu trepitjada i embolcallada de fang i de sang. Marín sembla voler que centrem l'atenció en ferralla que es mou per l'espai o en un misteri que viatja fins a la Guerra Freda i al cor de Tanzània, però és un prestidigitador i ens encara al que realment temem: recordar el passat, enfrontar-nos al moment en què la vida dels fills s'escola entre els nostres dits o veure com la soledat ens converteix en lluna antiga i estrelles errants.
David Marín segur que signaria el principi carvalhesc de Manuel Vázquez Montalbán de ser un detectiu que es veu com el termòmetre de la moral de la societat. Ell, però, sacseja l'etiqueta geogràfica de la novel·la negra mediterrània arrossegant-la centenar i mig de quilòmetres fins a Lleida, terra de frontera, de ningú, farcida de bars amb noms americans, amb petites comissaries que fan olor de marihuana i de macarrons reescalfats, allà on l'agent Cooper lynchià s'hi sentiria a gust, però també on la dona de Gurney li recordaria que ha deixat entrar monstres a casa seva. Mala lluna ens endinsa encara més en un entorn feréstec gràcies al lleidatà que aquest periodista instal·lat a la Noguera fa que parlin alguns personatges. El pronom lo que tanta falta faria als pixapins comparteix, orgullós, diàlegs farcits d'hómens, valtros o némon. El poeta Màrius Torres, quan es va recloure en un sanatori llunyà, veia Lleida com més clara, on el càvec és la proa dels argonautes –Marín també els cita–, on guarda cada mà durícies dels seus avis i amb una hortolana que a les nits fa versos a la lluna.