Crítica
Imma Merino
Una cantant en un precipici
Asif Kapadia no ha rodat pràcticament cap imatge del seu documental sobre Amy Winehouse, que va morir ara fa quatre anys a l'edat maleïda de 27. Afegint a l'àudio declaracions de familiars, d'amics i de Blake Fielder-Civil, que va ser el marit drogoaddicte empresonat, l'ha construït amb un material d'arxiu on es barregen vídeos domèstics, enregistraments de concerts i gravacions, entrevistes i programes televisius, però també imatges depredadores que mostren l'assetjament al qual va ser sotmesa una dona tan famosa pel potent impacte de la seva veu com pel seu comportament autodestructiu propagat escandalosament pels mitjans, entre els quals canals de televisió amb presentadors capaços de mofar-se de l'alcoholisme de l'autora de Rehab.
Així, Amy és un retrat de Winehouse a través del muntatge que Kapadia fa d'un material audiovisual aliè, però també apunta cap a la reflexió sobre els carronyaires mediàtics i sobre la desaparició d'allò que s'anomenava intimitat o, en tot cas, a una exposició pública de la privacitat. Hi contribueix una sobreabundància d'imatges que creen la idea que tot està enregistrat.
El cas és que el documentalista actual i futur té a l'abast una multiplicitat d'imatges, però també té la responsabilitat de fer-ne la tria i d'oferir la seva mirada sobre elles. Kapadia, al qual avala un reconegut documental previ sobre el pilot brasiler de fórmula 1 Ayrton Senna, juga en una zona perillosa amb imatges relatives a la degradació de la cantant, algunes de tan tristament famoses com les del concert (l'últim) a Belgrad, en què Amy Winehouse va ser incapaç de cantar, i d'altres capturades furtivament. També hi ha imatges provinents de l'arxiu venut pel controvertit pare de la cantant, Mitch Winehouse, que va apareixent com un personatge sinistre que, treient-ne profit, fins podia empènyer-la a actuar en circumstàncies d'extrema fragilitat. Tot plegat pot fer pensar que el documental voreja el sensacionalisme, malgrat que vulgui ser una denúncia.
Hi ha una idea, o potser s'hauria de dir una línia argumental, de la pel·lícula que resulta interessant: que les cançons d'Amy Winehouse contenen pistes que tracen una autobiografia o que esbossen autoretrats. Però hi ha alguna cosa que, diria que per fortuna, s'escapa d'una cantant sensacional abocada a l'autodestrucció. El retrat mai no pot completar-se. Tot i haver-hi tantes imatges i saber-ne suposadament tantes coses, Amy segueix sent un misteri. Que no sigui capaç de revelar-ho potser és la decència secreta, inconscient, d'aquest documental.