Notable salt de l'èpica a la intimitat

Wadji Mouawad modula la seva èpica, que tant l'ha situat en la cartellera internacional, i redimensiona Soeurs (Germanes) en una petita història d'una petita injustícia, però igualment de reivindicable. En aquesta nova peça hi ha la força poètica del seu text i el seu univers de libanès que procura integrar-se en el Quebec d'avui. Ha canviat la seva dèria pel thriller sanguinari (de fet, en la seva anterior tetralogia sovint havia de passar pels episodis de la guerra i la violència gratuïta) i ara ho compensa amb un humor ben quotidià. Una crítica que entenem molt bé en aquesta Catalunya bilingüe, per molts que alguns insisteixin que el castellà és minoritari. I sí, el personatge, com la seva mare, se sent exiliat i reacciona com mai. Potser per això, s'avergonyeix i busca entre el somier i el matalàs la vergonya amb què reconèixer que aquella destrossa és obra d'una excel·lent mediadora de conflictes, a punt de segellar una de les converses impossibles entre poderosos de l'Àfrica.

L'ús de la tecnologia és molt acurat, perquè permet un diàleg impossible amb l'habitació domòtica o haver de suportar la tirania de la ignorància d'una nevera intel·ligent que es creu perfecta. Però el dibuix a mà alçada construint el paisatge de la cambra ho retorna al món artesà, de contracte en tovalló de paper. L'actriu triomfa, tot i no ser una obra en què hagi de desplegar els seus extrems interpretatius. No s'arriba a perdre en cap tragèdia èpica. Potser la major dificultat dramatúrgica és aconseguir que el públic entengui una conversa escoltant-ne només la meitat. Aquí amaga, juganer, part de la informació. No ho feia pas en l'Skype de l'informàtic i el seu fill a Cels (Biblioteca de Catalunya, 2014).

Mouawad aigualeix la seva contundència, però no rebaixa el to. En comptes de tragèdia, hi posa tocs d'humor entranyable. El seu univers de buscar la identitat de cadascú, el seu jo més íntim, continua aportant el batec del muntatge i de la seva literatura dramàtica.