Els bolquers de l'avi

Una part essencial del terror contemporani parteix de la idea de la subjectivització de la mirada. L'element inquietant i monstruós pot tenir una mirada que pot pertorbar la pau de la mirada objectiva o la mirada subjectiva d'un personatge esdevé una forma de transformar la realitat i de deixar-nos penetrar en l'horror. M.N. Shyamalan decideix convertir aquesta subjectivitat de la mirada en una aposta forta d'estil a La visita. Una nena que creu en els principis de la posada en escena vol documentar l'experiència que comporta el coneixement i l'estada a casa dels seus avis. La nena s'enfrontarà amb el seu germà per buscar un punt de vista que li permeti donar compte dels fets i revelar el misteri que s'amaga darrere la quotidianitat. Shyamalan roda tota la pel·lícula a partir d'allò que presumptament ha rodat la càmera de la nena, amb l'ajuda d'una segona càmera a mans del seu germà. L'aposta no és nova i podria recórrer el camí que porta d'El misterio de la bruja Blair a Rec. El punt diferencial que ens proposa Shyamalan resideix en el fet que mentre roda la pel·lícula s'interroga sobre què vol dir posar la realitat en escena i que al llarg del trajecte el presumpte document sobre la visita dels nens a casa dels seus avis també pot arribar a ser una ficció, inventada i construïda per la mateixa nena per acabar trobant la veritable moral de la faula: cal vèncer la rancúnia cap a l'altre –el pare, els avis, els veïns– i buscar l'equilibri.

La visita, que ens torna el millor del cinema de Shyamalan, s'articula com un conte amb reminiscències clàssiques. Els vells de la casa podrien ser com la reencarnació de la bruixa de Hansel i Gretel. L'àvia no para d'estar obsessionada a fer pastissos per als néts, mentre que l'avi substitueix la dolçor per un contenidor on van a parar-hi tots els seus bolquers. A partir de l'exploració de les incontinències de l'avi, Shyamalan destrueix l'espai mític del conte per tal de poder penetrar en un espai de demència absoluta. Al llarg del dia la demència sembla controlada, encara que sorgeixen estranyes pistes. Quan arriba la nit, tot resulta possible i la bogeria destrueix tota possible racionalitat i porta allò pertorbador a l'interior d'un univers que no té ni temps de configurar-se com a familiar ja que la follia ordinària acaba sorgint com un reflex de les fòbies i manies que tots poden arribar a assumir. M.N. Shyamalan trenca la por amb l'humor, passa d'una revisió del gènere terrorífic a la seva reinvenció a partir de la desconstrucció dels contes infantils. L'aposta no pot ser més estimulant.