El cadàver de Charlot

El dia de Nadal de 1977, Charles Chaplin moria a Vevey (Suïssa). Tres mesos després, el març de 1978, un emigrant polonès, Roman Wardas i un de búlgar, Gancho Ganev, exhumaven el cadàver i demanaven a Oona, la vídua del cineasta, diners a canvi del cadàver. El fet va aclarir-se ràpidament i els dos lladres de cadàvers van ser condemnats a la presó. El jutge que va instruir el cas va qualificar els dos delinqüents com “dos petits charlots»”. Després d'haver aconseguit el Gran Premi del Jurat a Canes i haver recaptat més de tres milions d'entrades per De dioses y hombres, el cineasta Xavier Beauvois tenia un gran repte. Havia de tornar amb una pel·lícula que el mantingués en una posició privilegiada com a gran autor del cinema francès. La història de l'exhumació del cadàver de Chaplin podia donar peu a diverses lectures al·legòriques i es presentava com un material excel·lent. Per dur-la a terme necessitava crear un duo i va trobar dos bons actors, Benoît Poelvoorde i Roschdy Zem. L'estratègia del cineasta no consistia a reconstruir els fets reals, sinó a transformar-los per mostrar de quina manera els dos pobres emigrants –un expresidiari i un home amb la seva dona malalta a l'hospital– poden convertir-se en una rèplica del personatge de Charlot i com el cadàver del mestre acabarà transformant les seves vides. En el fons es tractava de fer un homenatge a Chaplin adornat amb música de Michel Legrand. Curiosament totes les cartes estaven perfectament llançades per guanyar la partida i perquè El precio de la fama fos una pel·lícula memorable. Malauradament, però, no ha estat així i alguna cosa falla que genera una certa fredor davant les imatges.

Probablement, el problema de fons radica a veure com l'al·legoria chapliniana desemboca en la imatge lànguida del rodamón humanista que regenera la humanitat a partir del seus bons sentiments. El melodrama dels dos protagonistes vol generar compassió i tenir un rerefons chaplinià. Beauvois dibuixa dos bons personatges, mesura les escenes còmiques, juga amb eficiència amb l'humor negre, però no controla la vena més lànguida que porta cap a l'homenatge chaplinià. En els minuts finals, un dels personatges entra a treballar en un circ i s'enamora de la vella trapezista i més tard veiem els dos petits Charlots transformats en el Calvero i el Buster Keaton de Candilejas. La poètica resulta forçada, no acaba de tenir el seu encant i fa que la pel·lícula caigui en una certa sensibleria que acaba de malmetre les bones idees, que també n'hi ha.