Imatges horroroses en lloc de terror

Regression va projectar-se com a primícia mundial en la inauguració del Festival de Sant Sebastià, des d'on va propagar-se un sentiment de perplexitat en considerar-se que Alejandro Amenábar retorna amb aquesta pel·lícula al cinema de terror sense aportar-hi una singularitat, de manera que el producte podria definir-se com un telefilm caríssim (i això comporta una certa factura tècnica i un repartiment costós) dissoluble dins de les entranyes més vulgars del gènere. M'estranya aquesta consideració d'Amenábar com un autor o com un director que hagi imprès un caràcter personal a les seves imatges. Em costa veure-hi un estil. Possiblement, però, hi ha algunes constants temàtiques, com ara el pes del fanatisme religiós o l'exploració en la incertesa del que és real o imaginari.

En tot cas, li reconec una certa habilitat formal i, sobretot, una intuïció que l'ha fet sintonitzar amb temes o qüestions candents en un determinat moment. Però, a partir d'aquesta intuïció, ha fet un film inquietant com Tesis, però també una diarrea mental com Abre los ojos; una incursió prou brillant en el cinema de fantasmes com Los otros, però, a Mar adentro, també una aproximació sentimentalista a un tema tan seriós com l'eutanàsia.

Sis anys després d'Agora, una proposta de grans ambicions frustrades que pot suportar-se amb la presència de la gran Rachel Weisz, Amenábar ha tornat amb una pel·lícula amb la qual, segons ha dit, vol dinamitar el cinema de terror actual. Si era la seva pretensió, és un fracàs perquè, a partir d'uns fets hipotèticament reals que podien haver-se esdevingut en un lloc de Minnessota l'any 1990, Regressión es confon amb un de tants films sobre sectes satàniques, encara que hi afegeixi una mena d'ambigüitat moral o, essent-li un tema propi, el poder de la suggestió per imaginar alguna cosa que no es correspon amb la realitat.

Amb un repartiment internacional encapçalat per Ethan Hawke, encarnant sense esma un detectiu que investiga el cas, i amb la participació d'Emma Watson, l'amiga de Harry Potter, allò que sorprèn és la mala traça emfàtica amb què desenvolupa la narració i la creació d'unes imatges horroroses per visualitzar una suposada secta satànica amb les seves misses negres, sacrificis de criatures i orgies desenfrenades. Amenábar insisteix una i altra vegada amb aquestes imatges, que, en lloc d'inquietants, resulten ridícules, de manera que l'hipotètic film de terror transgressor es converteix en una comèdia involuntària sense gràcia.