Renovar-se o morir

Final d'etapa

La Barcelona actual no té res a veure amb la dels anys 60 i 70, quan es va configurar el sector de galeries de Consell de Cent, a l'entorn d'alguns espais històrics com la Sala Gaspar, fundats en la més immediata postguerra. La Barcelona del segle XXI, més cosmopolita i amb una economia basada en l'atracció del turisme foraster, ha entrat en la dinàmica de les grans ciutats llançades a un capitalisme global que acaba per forçar i desplaçar d'un barri a un altre les activitats que es consideraven estables en barris centrals. A Barcelona, la ciutat franquícia ha pres la centralitat de l'Eixample i activitats que tradicionalment s'emplaçaven al centre ara s'han desviat cap a perifèries o espais industrials que encara perviuen a la ciutat.

Noves opcions

Consell de Cent com a emplaçament de galeries ha quedat força escapçat per la pèrdua d'algunes galeries que no han pogut seguir el ritme de la puja de lloguers de l'Eixample, com tampoc no han pogut resistir alguns establiments comercials històrics. Aquest és un fet nou per a Barcelona, però no per a altres ciutats del món com París o Nova York. Encara no som un Hub ni un Hotspot però es comencen a produir algun dels trets d'aquestes ciutats. Si un barri industrial com el Soho de Nova York es va omplir de galeries i espais comercials de luxe i en altres moments va ser el Village o Tribeca, ara París també ha optat per guanyar espais perifèrics per a l'art. Ho ha fet la galeria Taddaeus Ropack, a Paris Pantin, seguint exemples com la Hauser & Wirth que ja fa uns anys es va instal·lar en un espai industrial de Zuric, al costat d'altres establiments d'art.

La Taché industrial

La galeria Carles Taché ha pres el risc de seguir aquest model, instal·lant-se en un espai industrial immens al carrer Mèxic, prop de plaça Espanya. Perifèric perquè ja no és Eixample, però proper també a l'aeroport, a la seu dels arxius de Ferran Adrià i fa costat amb l'àrea que potser serà (o no?) l'esplanada dels museus. L'espai, ampli i de gran alçada, permet instal·lacions de grans dimensions i segueix el model de les galeries de Nova York. Hi ha accés per a camions, permet exposar obres de pes i està preparada per competir en el món global. Una aposta ferma que li feia falta a Barcelona. Renovar-se o morir.