Les històries del cinema

mb gairebé un segle i quart de vida i una producció que ha crescut a un ritme vertiginós el món del cinema és un pou sense fons d'històries i arguments. Davant d'una pantalla gran, o de la més petita del televisor, n'hem sentit a dir i n'hem vist de tots colors, fins i tot quan el cinema era mut i en blanc i negre. La imaginació creativa dels guionistes i la traça de directors i actors ens ha ofert mil i una aventures, situacions i plantejaments dramàtics, creant i recreant, explicant i suggerint, mostrant i insinuant. Relats a cop de fotograma.

Després de tants anys i tants milions de quilòmetres de cel·luloide i també de bits sembla impossible que encara algú ens pugui sorprendre amb alguna història nova, amb algun gir sorprenent de guió. Hi ha qui pensa, però, que les arrels del mateix el setè art s'enfonsen no pas en l'originalitat absoluta sinó que s'alimenten d'arguments universals que provenen dels orígens de la creativitat literària humana. Els senyors Jordi Balló i Xavier Pérez no només són d'aquest parer sinó que ho argumenten d'una manera didàctica i exuberant en exemples al seu llibre La llavor immortal, on vénen a dir que els clàssics grecs i llatins, la Bíblia, el teatre i la literatura reculada són les fonts on s'abeura el cinema. Així, el western, el cinema negre, les pel·lícules d'aventures, els drames romàntics, tot, absolutament tot, o gairebé, no és altra cosa que la reinterpretació d'uns estereotips fixats en les profunditats de l'imaginari col·lectiu des de temps immemorials. El llibre descriu el corpus bàsic de la, per dir-ho d'alguna manera, mitologia i la iconologia que alimenten el cinema, amb una profusió d'exemples i analogies remarcable. Com que el volum (que publica Anagrama) és una reedició de l'original que va publicar Empúries l'any 1995, amb un pròleg actual afegit de Xavier Pla, el lector hi podrà trobar a faltar moltes referències més contemporànies, i fins i tot m'atreviria a dir que alguns dels títols d'avui Balló i Pérez els incorporarien no només del setè art sinó de la seva variant televisiva avui tan de moda, les sèries. Si hem d'abonar la tesi del llibre, però, aquest esforç d'actualització per posar al dia les referències fílmiques no hauria fet altra cosa que confirmar que en els últims vint anys hem continuat visitant els mons d'Homer, de Sòfocles, d'Èsquil, Shakespeare, de l'Antic Testament, rejovenint els John Wayne homèrics o les Gloria Swanson txekhovianes. Un llibre que agradarà als cinèfils i saciarà els cinèfags.

A