L'amenaça de la bestialitat

En bona part de les faules distòpiques per a adolescents hi ha una suposada dictadura que sotmet els ciutadans a diverses proves, mentre en el bosc els rebels s'organitzen. Per combatre, els rebels també tenen les seves normes i sistemes de control que poden inquietar l'heroïna lliure i portar-la a reivindicar la seva individualitat en companyia del seu amant. Aquesta estructura present a les sagues Els jocs de la fam o Insurgent també la trobem a Langosta, primera pel·lícula per al mercat internacional del grec Yorgos Lanthimos. La diferència rau en el fet que aquí no hi ha efectes especials sinó bons actors al servei d'una pel·lícula que vol ser d'autor. Si despullem, però, Langosta de la parafernàlia veurem que no estem tan lluny de les faules distòpiques clàssiques. Els humans són enviats a un hotel on només tenen uns dies per enamorar-se, i si no ho aconsegueixen es convertiran en animals.

Estem davant una dictadura en què la humanitat evoluciona cap a la bestialitat. A l'altre extrem hi ha els rebels que tenen prohibit enamorar-se. Lathimos juga amb aquests elements i hi introdueix algun to kafkià. La primera part de la pel·lícula té certa gràcia i està reforçada per un Colin Farrell que sap entrar en el joc. En la segona part, marcada per la relació de Farrell amb Rachel Weisz, la pel·lícula s'encalla. Al final fa la sensació que el viatge de dues hores, embolcallat de faula moral, no porta gaire lluny. És veritat que podem especular sobre la dimensió que té el film com a faula moral sobre els papers que ens dóna la societat i sobre com l'Estat i l'amor són contradictoris, però no estem gaire lluny d'Els jocs de la fam.La pel·lícula s'ha fet amb un pressupost molt baix, d'uns 25.000 euros, 5.000 dels quals provenen d'aportacions de micromecenatge a través de Verkami. Si apareixen actors i escriptors d'aquest nivell a La maniobra de Heimlich és perquè Manolo Vázquez té amistat amb molts d'ells. Amb tot, el pressupost segueix sent molt baix comparat amb els estàndards de la indústria catalana. “Això obliga a renunciar a moltes coses?”, li preguntem. “Evidentment fas concessions per les limitacions de pressupost –respon–, en el meu cap tenia pensat rodar d'una altra manera. Per això ens va resultar útil fer un fals documental, perquè ens permetia treballar sense haver de tenir seqüències molt ben preparades.” Tot i l'escàs pressupost, el film s'estrena a tot l'Estat amb més de vint còpies.