Crítica
dansa
Intuïtiu passeig amb nous companys
Rocío Molina és una turbina de talent creatiu. És imparable. Ni les seves cames tenen aturador (volen, patinen i repiquen sobre tarimes microfonades) ni tampoc les seves ànsies d'aprendre. L'any passat, va voler barrejar el seu flamenc contemporani amb el hip-hop del coreògraf francès Sébastian Ramírez a Felahikum. Dilluns es van poder veure uns primers resultats de la trobada d'aquesta danzaora amb el col·lectiu CaboSanRoque. De fet, aquesta companyia també necessita trobar nous al·licients i, després de congeniar amb tot un Carles Santos (Maquinofòbiapianolera, 2012) ara troben la implicació d'una artista que remou l'escena.
L'espectacle no s'estrenarà fins al novembre a París. Per això, cal planejar l'acció a la sala Maria Aurèlia Capmany de provatura. Sens dubte, és molt adequat que les màquines sonores de CaboSanRoque comptin amb el vendaval de Molina, que hi aporta tot el moviment (i bona part del so). Només en la darrera part, hi ha una confluència sonora i visual de l'arbre de pistons, i el taconeo de Molina, i amb el camp de canyes (en realitat, metros de ferro desenroscats). Aquest és l'element que, aparentment, casarà els dos universos. És un element escenogràfic i visual suggeridor en què primer ella es belluga silenciosa movent els braços amb una energia que projecta molt més enllà de la tarima, i que, al final, esclata amb tota la contundència desenfrenada. A Felahikum, l'element que havia de desplegar un imaginari era un camp de ventiladors. Rocío sap treure'n suc, d'aquests recursos, però cal trobar una fina dramatúrgia que no ofegui i no saturar amb els elements. I incorporar al món sonor el seu joc de gravacions del seu ball com frases musicals que sumen, pista a pista. L'impuls és poderós.