Bon vent i barca nova

El destí sempre és una ciutat impossible d'arribar-hi. Si més no, és un bon element narratiu per a la literatura i també per al teatre. En aquesta selecció s'hi troben cinc viatges, cadascun a un lloc ideal diferent i amb una mentalitat ben adversa. Ara, cal advertir que en cap de les propostes no hi ha ni bon vent i, ni de bon tros, barca nova.

‘Testimoni de càrrec'

a En aquesta obra hi ha uns personatges que, sembla, al final no faran el viatge al Carib. Les raons d'aquesta anul·lació caldrà veure-les al Teatre del Raval. L'obra gaudeix de l'èxit que recullen habitualment les intrigues d'Agatha Christie. La directora Pepa Calvo té clares quines són les claus d'intriga i humor negre. L'obra permet descobrir un Jordi Coromina excel·lent (sobretot en el seu punt còmic, sempre disposat a clavar una injectiva a la Srta. Plimsoll, la infermera (Muntsa Tur). La clau és la intriga. I, per això, són papers imprescindibles la maquinadora Romaine Vole (Empar López) i la serventa Janet Mackenzie (Montse Miralles) de la dona assassinada. No se la perdin.

‘Nàufrags'

a Lluís Danés fa fracassar el viatge d'il·lusions d'uns hipotètics refugiats a Nàufrags. Ell té una sensibilitat molt personal que connecta amb Lluís Llach, Eduard Galiano, Albert Pla i Manolo Alcántara... Ara, es distancia del circ i reforça la línia de la manipulació d'objectes (que ja va iniciar amb el Wasteland, al Grec del 2013). El director i dramaturg sempre compta amb un espai escènic de cops d'efecte molt visuals que donen més substància a l'univers en què convida a capbussar-s'hi. Nàufrags respira el drama dels refugiats que, a partir d'aquest estiu, han estat notícia per la seva sortida de Síria. La voluntat de deixar una interpretació oberta frena el pes de denúncia del desinterès dels europeus a comprometre's amb els desvalguts.

‘Anna Karènina'

a Anna Karènina decideix prendre un destí tràgic en una estació de tren, en un trajecte que era anodí. El problema d'aquesta adaptació és que es limita a presentar molt angulós el conflicte d'un triangle amorós. Tot i la intensitat interpretativa (sobretot de Lara Díez) el pinyol queda massa pelat i no hi ha espai per tastar el regust de les contradiccions, de la ràbia per haver de triar entre el seu fill i el seu amor intens. Cal destacar, també, les ambientacions musicals, interpretades en directe al piano, que pinten els moments amb uns colors i uns tons adequats.

‘Xarnegos'

aXarnegos reflexiona sobre la necessitat del viatge (dins d'un mateix estat, o no) i la pertinença d'allà on s'arrela, amb un pessic de sal picant i un gir emotiu. La proposta integra un grup d'actors molt heterogeni: des d'unes contrastades Roser Batalla i Alícia Puertas fins a espectadors aspectants. D'entrada, hi ha un aire còmic, d'improvisació. La peça va guanyant densitat: un cop reïx l'empatia amb els protagonistes, s'estremeix l'emoció. Xarnegos parla, en realitat, de les vides íntimes d'uns ciutadans mirats des d'un microscopi. I des d'aquesta òptica, els himnes apareixen desenfocats. La política queda fora, certament, d'aquest consultori de pega.

‘Ronda naval sota la boira'

a L'estrena d'Els Pirates Teatre demostra que el viatge maleït per l'adaptació de Ronda naval sota la boira no és tal. Aquest viatge en què Calders criticava sarcàsticament la indefinició de la democràcia per rebel·lar-se contra la dictadura franquista, avui ressona molt bé. En aquelles decisions unilaterals d'un capità èpic i intransigent s'hi podria veure una ombra de Rajoy (en funcions). No cal ni rastre de caricatura. El divertit excés permet canviar fàcilment de tràgic polític de torn. La novel·la, trufada de diferents narradors, es transforma ara en un capítol trepidant i absurd de vaixell a la deriva en què narren una periodista, un autor del fals documental, una veu en off i el noi que escriu el relat. És un joc divertit un despropòsit àgil i desinhibit servit molt generosament pels Pirates Teatre (nom apropiat per a una peça que naufraga, per voluntat pròpia, fins que decideix salvar a quasi tot el repartiment). Ja voldria l'empresari del Titànic haver restat tantes víctimes segures, enmig de la boira. Un viatge d'equívocs que evoca a La tardor barcelonina de Francesc Pujols, escrita el 1908 que es va estrenar a La Seca el 2013, dirigit per Fèlix Pons).