Adéu a un savi discret

“Isidre Vicens ha deixat les petges que només deixen els homes savis però discrets.” Aquesta frase d'Antoni Strubell resumeix prou bé el sentit de bona part de les intervencions que la família i els amics del gran pintor gironí li van dedicar ahir al matí en un emotiu funeral, que va omplir amb unes tres-centes persones la també discreta i mig amagada església del Carme de Girona. Un funeral en què el càntic espiritual de sant Joan de la Creu i la pregària de sant Francesc d'Assís van conviure amb versos de Federico García Lorca, Miquel de Palol i Joan Sales, i també amb un fragment de les memòries del pintor parisenc Balthus (1908-2001), en qui Isidre Vicens, nascut a Montfullà deu anys després, va trobar “una ànima bessona”, com va dir la seva filla Gisela.

Al costat del fèretre, cobert amb una estelada i brots d'alguns dels arbres de Montfullà que Vicens estimava, es van recordar els trets més destacats de la rica personalitat d'un “gironí de pedra picada”, com va dir Pius Pujades, que “ha mort content d'haver viscut intensament i d'haver lluitat”, fins a haver vist gairebé complert el seu somni d'una Catalunya lliure, tot i haver viscut bona part de la seva vida sota una dictadura, que el va empresonar durant set anys. “Ara s'han complert 300 anys del decret de Nova Planta i la vida de l'Isidre representa, amb els seus 96 anys, una tercera part d'aquella condemna”, va assenyalar Strubell, encarregat de fer la semblança més ideològicament compromesa de Vicens, mentre que un text de la periodista d'aquest diari Eva Vàzquez va reconstruir sobretot el seu periple creatiu. Durant els parlaments, s'anaven projectant en una pantalla algunes obres de l'artista, amb especial incidència en els seus paisatges, creacions d'un “bon artista de naturalesa”, com el va definir Josep Tarrés, que es va referir també a la gran estima que Vicens sentia per la Girona vella, on la pensió Bellmirall que regentava amb la seva dona, Anna Pascual, va contribuir a atreure un turisme diferent que buscava “un recés de cultura, art i humanitat”.

Sobre tot l'acte va planejar el record d'en Carles, el fill que l'Isidre i l'Anna van perdre el 1984 amb només 20 anys, mort també com el seu pare un 17 de gener, i autor d'uns versos que es van reproduir al recordatori, il·lustrat amb un dibuix de l'artista i la seva foto, on també es podia llegir aquesta frase: “Per l'Isidre pintar, la família, el país i les amistats foren el seu tot.” I així ho va ratificar l'Anna en les seves paraules finals, que van rebre una gran ovació, abans que Isidre Vicens iniciés el seu últim viatge terrenal cap al cementiri de Montfullà.