“Descobrir un so t'estimula la imaginació”

[Roger Padilla] La idea del productor, que va venir abans, fins i tot, de posar-nos a treballar amb cap cançó.
[Martí Maymó] Podríem haver fet el disc sense productor, però aspirem a fer coses noves i, entre les que mai no havíem fet, hi havia les de gravar fora de Barcelona amb algú aliè.
[Guillem Gisbert] En Joan Miquel Oliver [Antònia Font] diu que els primers discos sempre haurien de ser sense productor, en el sentit que et poden tenyir de professionalitat, en el mal sentit de la paraula. Recordo haver tingut, d'alguna manera, aquesta sensació en el primer disc [Els millors professors europeus, 2008]. I pensar: “Si fem la música que volem de la manera que volem, què carai hi ha de venir a fer algú de fora?” Ara, però, hem vist que un productor ens podia ajudar a sonar diferents de com havíem sonat fins ara. I, també, canviar les dinàmiques de quatre persones que fa vuit anys que treballen juntes i que es tenen molt vistes.

[G.G.] Sí, però en la feina que fem el caprici ha d'existir. L'element de joc i gratuïtat en tot el que passa és constant. O ha de ser-ho.
[Arnau Vallvé] I nosaltres tenim la sort de poder-ho fer, així que... per què no ho fem?

[R.P.] Un canvi d'aires. Provocar coses que desconeixíem. El simple fet de fer-ho diferent ja és una cosa bona.
[G.G.] La descoberta d'un so, a més, t'estimula molt la imaginació a l'hora de fer cançons. Una successió d'acords amb una guitarra acústica, al capdavall, sempre t'acaba suggerint coses que ja has sentit mil vegades. O t'empeny cap a uns terrenys mentals ja recorreguts. Trobar un so raret en un ordinador, en canvi, t'empeny a nous espais. Descobrir un so que t'agrada, per a algú que fa cançons, és una gran notícia.

[M.M.] Per una qüestió de salut. És una manera de continuar divertint-nos, simplement.

[G.G.] El primer disc ens va anar bé i és possible que això ens fes pensar que aquella fórmula estava esgotada, sí.

[A.V.] A banda que fer un disc amb ukelele, ara, no tindria cap sentit. No escoltem res que tingui a veure amb això. Seria una cosa molt passada de moda...
[M.M.] És un procés, però, pel qual han passat molts grups. Anar canviant d'estil, i al final, tornar d'alguna manera als orígens, que no diem que no pugui passar. No hi ha cap mena de rebuig al que vam fer.

[M.M.] Sí, som dels que es queden en un racó de la barra [riu].
[G.G.] Ni ballar ni estar, quan anem de públic a un concert, massa a prop de les primeres files. És així, sí...

[G.G.] Hi ha cançons en què he aplicat tècniques que he anat aprenent aquests últims anys. I d'altres, com dius, que són menys clares i que tenen un significat una mica més tèrbol. A mesura que vas fent cançons t'adones dels teus tics, i un dels meus era que, en les lletres, tot es justificava perquè, al darrere, sempre hi havia una rima. Ara he volgut treure-m'ho del damunt.

[M.M.] Sempre tendim a pensar que el disc no agradarà com van agradar els altres; som pessimistes de mena. Però recordo un concert a Mallorca amb un avi i el seu nét, entregadíssims, cantant allò de “vam riure i hem fet l'amor” [de la cançó En la que el Bernat se't troba]. I funcionava.
[A.V.] El que va passar amb el primer disc és una cosa molt estranya que va passar sense que nosaltres ho busquéssim, de manera que seria absurd tornar-ho a intentar. Aquestes coses van com van. No tenim altra opció que fer el que ens ve de gust, assumint que perdrem públic per alguna banda... però que, potser, i tant de bo, en guanyarem per alguna altra.