Trobades insospitades
Originals, repetitius, els que van per feina i els que s'esplaien, els escriptors aprofiten la diada per conèixer els seus lectors i s'enduen més d'una sorpresa
Per als lectors, el dia de Sant Jordi és l'ocasió ideal per conèixer de prop, tocar i ensumar els seus escriptors preferits. Sovint amb la signatura no n'hi ha prou i, a banda dels selfies de rigor, també aprofiten per parlar amb els autors, fer peticions curioses, comentar el contingut del llibre –com li va passar a l'atrafegada Almudena Grandes, a qui unes senyores van recriminar “haver-se apartat una miqueta del seu camí en Los besos en el pan”– i, quan es tracta de llibres històrics, fer revelacions sorprenents. Això és el que li va passar a l'escriptor valencià Martí Domínguez, que es va trobar signant un exemplar de La sega als néts d'un dels personatges de la seva novel·la, que precisament té una mort ben truculenta. O bé Víctor Amela, que es va trobar cara a cara amb els hereus de la casa natal del protagonista de La filla del capità Groc, a Forcall, on –per cert– té previst fer una presentació de la novel·la, guanyadora amb el premi Ramon Llull aquest estiu.
En l'apartat de peticions curioses: la que van fer a Pep Puig, premi Sant Jordi amb La vida sense la Sara Amat. “Una noia embarassada, que havia quedat commoguda pel meu llibre, m'ha demanat que li dediqués al seu fill i als que vindrien; «perquè els ajudi a creuar la porta», m'ha fet signar!”, una dedicatòria que només entendran els lectors de la novel·la que Isona Passola adaptarà al cinema, tal com va anunciar Puig ahir; això sí, en l'entorn relaxat del dinar organitzat per l'editorial al migdia. Una mica tètrica va ser la petició que va fer una lectora a Josep Maria Espinàs, que signava L'home tranquil. “Quan li he preguntat quin nom posava a la dedicatòria, m'ha dit que al del seu marit difunt, que sempre llegia els meus llibres i que ara volia el meu darrer títol per posar-lo al prestatge amb els altres.” Espinàs, que acaba de fer 89 anys i que ha viscut desenes de diades de Sant Jordi, se'n feia creus de la gentada que circulava pels carrers de la ciutat: “D'aquí a dos anys no es podrà fer perquè hi haurà massa gent”, va vaticinar.
Qui s'ho prenia amb esportivitat era Empar Moliner: “És un no parar de gent: és pertorbador!”, bromejava mentre anava estampant signatures al seu recull de contes Tot això ho faig perquè tinc molta por, premi Mercè Rodoreda. Contenta perquè un lector li havia portat uns Doritos i una cervesa, Moliner, va dir que més d'un li feia algun comentari “de bon rotllo” sobre la polèmica que va protagonitzar al voltant de la crema de la Constitució a la televisió: “La qüestió de la pobresa energètica i una constitució que s'ho peta no l'entén ningú!”.
En l'apartat dels creatius: Enrique Vila-matas i Manuel Baixauli. Vila-matas perfilava un barret a la primera plana de Marienbad eléctrico. “Fa molts anys, a Düsseldorf, el vaig dibuixar i de cop vaig tenir molta cua de gent que –suposo– volien el barret, així que ara sempre faig el mateix perquè ningú es pugui sentir discriminat.” El barret és el del Fernando Pessoa, i l'única signatura que Vila-Matas ha demanat mai “per circumstàncies” ha estat a Bioy Casares. En canvi, el valencià Manuel Baixauli també feia dibuixets al seu recull Ningú no ens espera, però cada vegada –i segurament perquè tenia més temps– un de diferent: “Així personalitzo cada llibre.”
“Tothom em va advertir que el Sant Jordi era una gran festa plena de gent, però definitivament no estava preparat per això!” El suec Jonas Jonasson, que vivia per primer cop la diada amb L'assassí que va somniar amb un lloc al cel sota el braç, es desfeia en elogis: “Veig per primer cop els meus lectors i els torno el seu amor amb un With love o Most Honest”. Més taciturn estava el pregoner d'aquest any, Claudio Magris, que es trobava molts compatriotes italians que li demanaven una dedicatòria per a No és procedent, però també lectors d'aquí com en Cèsar: “Vaig fer tot el recorregut de Viena a Budapest llegint El Danubi”. “A Itàlia no crec que fos possible exportar el Sant Jordi perquè no té res a veure amb una fira o un saló, és ben bé la gent que li dóna vida, i és una festa bellíssima”.