De com neix l'obsessió pel nord

Un dels nords preferits de l'artista Alicia Kopf (Girona, 1982) és The Idea of North (1967), del pianista Glenn Gould, un experiment per a la ràdio canadenca en el qual les veus de cinc persones, de viatge en tren, rumb al nord, narren aquesta fascinació pel Gran Nord –més enllà de l'espai geogràfic, hi ha el paisatge mental, l'al·legoria de la solitud–. Les veus dels viatgers en fugida es barregen, es confonen, en capes, acompanyades pel sotragueig del tren. Gould, entre altres, va ser un dels “punts d'ancoratge” enmig de l'obsessió àrtica de Kopf (pseudònim d'Imma Ávalos) durant el llarg procés “d'exploració” d'un projecte que s'ha fet visible amb Germà de gel, premi Documenta 2015 de narrativa. Alicia Kopf en va compartir els orígens, i també els dubtes però sobretot el seu procés de treball, basant-se en arxius de diversos fons documentals, a la vintena d'assistents a la segona jornada del cicle 7+1 La cuina (literària) dels escriptors. Singulars, perifèrics i franctiradors, que organitza els dimecres la Casa de Cultura. L'exploradora Kopf, que va dir sentir-se còmoda amb l'adjectiu singular que defineix els autors participants en el cicle, va fer entenedora la complexitat d'una investigació que podia ser dispersa, ja que gravitava entre les arts visuals, amb peces de videoart, i el camp més academicista, de la història, amb la recopilació de les grans expedicions d'Amundsen o Shackleton. “No sabia on m'estava portant”, va confessar més d'un cop. I l'exploració va prendre un segon estadi, quan es va focalitzar endins. Amb l'ajuda d'un psicoanalista, Alicia Kopf va fer una recerca interna: “És més fàcil arribar a l'àrtic que segons a quines regions d'un mateix.” Amb la referència de l'autoficció d'Enrique Vila-Matas, i entenent el gel com un arxiu, memòria que conserva les emocions, l'autora va assenyalar també que caça diàlegs al vol, “pren apunts del natural”. I així, el viatge d'exploració que va començar amb Alicia Kopf gravant el fons de piscines públiques –un dels silencis blaus més profunds– va concloure a l'àrtic, física i emocionalment, amb una “jo protagonista salvant Ingrid Bergman”.