Crònica
circ
El circ que surt del bucle viciós
A les companyies de circ catalanes se'ls està fent petita la Fira Trapezi, que ha de ser l'aparador per reivindicar les novetats de la cartellera amb relació a les zones que porten el compàs del nou circ contemporani internacional. La 20a edició, que es va acabar ahir al vespre (ahir, en el balanç, Jordi Gaspar admetia que cal augmentar-hi el nombre de programadors de l'Estat; dels 53 programadors acreditats d'enguany, el 26% ja eren internacionals), va completar-se amb algunes accions de formació per a companyies i espais de debat entre artistes i programadors. Perquè, com en els sectors més febles de la cultura, els artistes han d'aprendre a defensar els seus projectes més enllà de l'escenari. La crisi, que tot ho trasbalsa, encara no ha aconseguit que aquest discurs sigui massa reiteratiu (de la necessària lamentació però que no troba solucions imaginatives), sense escletxes per fonamentar-hi la sostenibilitat de peces, avui construïdes amb entusiasme.
Evidentment, el material principal és el treball de recerca, el llenguatge propi de cada autor que aprengui a defensar amb honestedat i connectant amb el públic de manera coherent. Les tècniques de l'equilibri mans a mans, la perxa, el trapezi, les maces o de les verticals avui necessiten una dramatúrgia, una construcció dels personatges que aporti ànima al cos de l'exercici. I sí, n'hi ha que sembren el seu vocabulari, però no sempre amb el mateix entusiasme del públic.
Mumusic Circus són un duet molt fi, que treballa amb la música, l'equilibri i la connexió amb el petit espectador. Si l'any passat, van presentar Petits prínceps, a partir de jocs d'infants i la cançó, dissabte a les deu de la nit feien Amigoo (també una peça per a canalla però que enamora igualment els més adults) que aporten nous colors al seu món de subtilitat. Si el vestit de Clara Poch passa del blanc a l'estampat primaveral, qui es destapa més en aquest nou treball és el músic Marçal Calvet amb uns equilibris impossibles amb el contrabaix o salt d'una cadira. Han fet un salt més que els manté en aquella calidesa tendra, però ara amb una vistositat preciosa i precisa. Escarlata Circus també es valen d'aquesta font a Corroc: hi ha el gegant amb esperit tendre i maldestre i el discurs afilat de Carablanca en una instal·lació que aconsegueix fer bategar les pedres. El tastet de Joan Català (Menar) també sintonitza en aquest aire artesà i rugós de complicitat dolça.
La Cia. Vaques de Jorge Albuerne oscil·la entre l'excés còmic i l'equilibri, el circ ben a prop de la performance, i arriba a un terreny inestable per al públic. Diverteix i captiva, tot i que falta tensar el ritme puntualment. L'equilibri final és tan surrealista com la presència del compositor i la soprano, presentats en calçotets. Ben a prop de Jordi Kerol (dissabte es va veure un tast del seu nou treball) en què confrontava, sense contemplació, el to oriental amb els patins, el discurs de monologuista solitari amb el de predicador evangelista, que contagia la fe...
Després de les funcions de divendres a la nit, d'Animal Religions, a quarts de dotze de la nit sovintejaven els grupets que parlaven animosament a la mateixa platea sobre el resultat de Sapiens Zoo. Hi regna, efectivament, el desconcert entre les veus dels companys i programadors, un extrem que ja beneeixen els d'Animal religion. Fan un treball amb escenes precioses però queda enfangat per una posada en escena coral, bruta, que ni la il·luminació a l'escenari aconsegueix ordenar. El resultat és una peça que té moments per a la contemplació i d'altres per al risc i una certa provocació; des de la naturalitat i desinhibició que hagin expressat sempre, però amb una musica electrònica i una mirada molt més fosca.