Un nord-americà idealitzant Europa

Michael Moore, fustigador dels EUA, torna a la càrrega amb ¿Qué invadimos ahora? fent un viatge per diversos països (de manera irònica, afirma que els envaeix i va plantant-hi la bandera nord-americana) a la recerca d'idees que pugui endur-se al seu país. És així que, d'Itàlia, se'n du vuit setmanes de vacances pagades; de França, el menjar de les escoles i, com si fos de passada, un sistema tributari que suposadament finança tota mena de prestacions socials; de Finlàndia, una educació que, deixant que els nens tinguin temps per jugar, obté els millors resultats; d'Eslovènia, la gratuïtat de la universitat, que també observa en altres països; d'Alemanya, les condicions laborals, una sanitat universal que paga estades en balnearis i la memòria dels crims comesos pel nazisme; de Portugal, la despenalització de les drogues que fa fet que en disminueixi el consum; de Noruega, un sistema penitenciari en què els presoners són tractats com a éssers humans i que afavoreix la reinserció social; de Tunísia, la igualtat de drets entre homes i dones que, arran d'una protesta popular, fins es manté amb un govern islamista moderat; d'Islàndia, la seva feminització (en la mesura que, com que és el primer país en què una dona va accedir a la presidència del govern, les dones tenen poder en la vida pública) i el fet que va ser capaç de jutjar i condemnar els banquers que van dur el país a una crisi econòmica.

El documentalista demostra una certa perplexitat en descobrir tantes coses bones, de les quals afirma que no existeixen al seu país fins que, trobant un amic compatriota a Berlín amb el qual recorda que van col·laborar a destruir el mur de Berlín, s'adona que moltes són inspirades per idees provinents del seu país i que en algun moment s'hi van realitzar: “No són idees europees, són nostres.” Així, doncs, conclou que els Estats Units no han de fer més que recuperar-les.

El cas és que veient aquesta nova pel·lícula de Michael Moore (menys performatic o potser s'hauria de dir menys exhibicionista que altres cops) també és possible sentir una certa perplexitat. Encara que reconegui que envaeix per recollir les flors i no les herbes, és com si fes una abstracció de la realitat europea per construir un discurs simple i parcialíssim. A Europa no només les coses són més complexes, sinó que més aviat s'hi pot tenir la sensació que cada cop s'hi roben (o s'hi imposen) les pitjors idees dels EUA. Encara sort que Michael Moore no va acostar-se a l'Estat espanyol per robar alguna idea, perquè ens hauríem fet un fart de riure.