Puntí infinit

Adrià Puntí es va aga­far al peu de la lle­tra el nom del fes­ti­val –In-Somni– i gai­rebé no va dei­xar anar a dor­mir els seus segui­dors que es van aple­gar dis­sabte a la sala La Mirona de Salt. No va ser un con­cert de qua­tre hores –com deia el rumor que van fer córrer per les xar­xes soci­als–, però en van ser tres. I en podien haver estat més. Puntí tenia corda per estona, i que sigui per molts anys. Cada cop que puja a l'esce­nari acaba sent una nit èpica. La de dis­sabte li va sor­tir bro­dada, amb la com­pli­ci­tat de Lluís Costa a la gui­tarra elèctrica, Pedrito Martínez al baix, Toni Molina a la bate­ria i Adrià Bauzó al saxo i als teclats. Tot va tenir una atmos­fera de caire “anglo­saxó”, com va reconèixer l'artista. De fet, es va pas­sar part del con­cert par­lant en anglès, sobre­tot durant les seves pro­va­tu­res al piano a què tant ens té acos­tu­mats. És en Puntí, i jugava a casa: “Sóc del veïnat de Salt!”, va auto­rei­vin­di­car-se. Tocava fer rodar La clau de girar el taller, el seu dar­rer i espe­radíssim tre­ball, tot i que entre con­tor­si­o­nisme i movi­ments de malucs a l'estil Mick Jag­ger va treure's del bar­ret relíquies. “Hem tocat la Nina”, va dir en un moment de la nit amb una veueta entre l'ale­gria i la melan­co­lia. Cert, va sonar Nina ensu­crada, però també La cat­ximba i els ros­tolls d'Ange­lina, Sí, Un com­pen­dio en mi menor, i El jardí dels préstecs. Totes elles de l'època d'Umpah-pah. Tam­poc van fal­tar els titius de La font del gat, o la tocada d'ous de Senyor doc­tor, la caòtica Jeu, la dedi­cada Maria o l'afor­tu­nada Ull per ull. Quin luxe que el geni Puntí les recu­peri, i quin luxe que el mateix Puntí també esti­gui recu­pe­rat de la lesió que el va tenir apar­tat dels ter­renys de joc. Que bé que sonen les noves. Per fi El boig del telèfon roig té cançó, i els incon­di­ci­o­nals també tenen un bon gra­pat de nou mate­rial, que bona falta els feia per no viure només del pas­sat. Amb el lliri a la mà, Esbrina, Espe­rit, La prova del nou o Tor­navís ja for­men part de la banda sonora del col·lec­tiu Puntí a qui tan­tes nits en blanc podrà rega­lar l'artista. Al piano, a la gui­tarra acústica, a l'elèctrica o fent les seves pallas­sa­des; en tea­tres, bars, a l'enve­lat de la festa major del poble o al Gran Tea­tre del Liceu, l'Adrià Puntí demos­tra que és un geni. S'ho ha gua­nyat picant pedra, o com diu ell “a cops de mall”. Hi haurà un setem­bre, per a tot­hom.