Memòria en to menor

La memòria, aquesta capacitat de retenir, amb una nitidesa prodigiosa, figures, paisatges, moments, fins i tot sons i olors, que pertanyen al nostre passat, està estretament lligada a la poesia, perquè impulsa el poeta a reflexionar líricament; la memòria, en efecte, ha fecundat alguns dels textos més bells de la tradició poètica en totes les llengües.

I la memòria és el material sobre el qual ha construït Josep Checa (Caldes de Montbui, 1962) el seu darrer llibre, La barberia (publicat per Tèmenos), un passeig, alhora reposat i commogut, pels anys d'infantesa i d'adolescència en el qual convida el lector a acompanyar-lo a través de les estances d'una casa de poble, d'una aula escolar o dels camins del bosc, que tot és descoberta (plaent o feridora, això depèn) per a qui fa encara pocs anys que trepitja el món.

En el pròleg, Carles Duarte defineix el llibre com “un bellíssim homenatge a un món perdut de parets menudes”. Cal dir, però, que aquests escenaris personals s'emmarquen en un context col·lectiu (i, per tant, perfectament recognoscible per molts) que passa pel No-Do, la televisió en blanc i negre i la Formación del Espíritu Nacional.

El llibre està estructurat en cinc parts: Sabatetes de cartró, Hereu de la por, La barberia, Saltamarges i El vers i la balança, i cadascuna d'elles hostatja els records d'un estadi de la vida del poeta. Però el balanç que Checa fa del seu passat no té res d'èpic ni de grandiloqüent; ben al contrari, la mirada que hi projecta és de plans curts, una mirada càlida i minuciosa, amarada d'un sentiment que oscil·la sense estridències entre la nostàlgia d'uns anys irrepetibles i la serenitat de qui ha anat superant, millor o pitjor, els trencacolls de la vida.

Checa és un poeta de veu sòbria, que confia més en la persistència de les brases que en el devessall pirotècnic; a La barberia –un poemari homogeni, d'arquitectura ben travada– aquesta veu es fa més discursiva que en d'altres llibres anteriors, però també ateny una gran força que li ve del solatge profund d'on ha estat pouat i que el porta a expressar-se amb imatges colpidores: “Una taula humil. Llesques de pols com a tovalles” o bé “La fosca, encesa de llamps, ha caigut / com tota la vaixella de les festes”. Una successió de petits esclats de llum que ens van il·luminant el camí, com només ho sap fer la bona poesia.