Grec i trons

Les tempestes d'estiu són de pedregada. Xàfecs que aclaparen la natura prou baldada pel sol. El FestivalGrec proposa un cartell similar. De bots i barrals. Tant, que sigui impossible seguir totes les propostes; que obliguin l'espectador més obsessionat a pintar de verd la cartellera els espectacles vistos a triar. Aquesta és una selecció d'obres que, en alguns casos, faran temporada el curs vinent a les sales de Catalunya o de l'Estat espanyol.

Esplendor

a D'aquest muntatge destaca la interpretació de les quatre actrius. Míriam Iscla, amb una estirada i insegura dona del president; Lluïsa Castell, com una dona feble, que només viu per sobreviure; Laura Aubert, en un paper un punt sarcàstic però que explota una agror que aguanta amb dignitat (superant el seu domini dels papers còmics, en els quals sovint queda limitada) i, finalment, Gabriela Flores en un paper de periodista fotògraf molt amatent a desemmascarar la veritat. Carme Portaceli és una directora atenta a les noves veus teatrals contemporànies. Ara ha triat una peça complexa, d'Abi Morgan, una dramaturga coneguda popularment sobretot per guions al cinema com el de Sufragistes. Portaceli busca sempre la veu de la dona en el conflicte. Aquí, les dones debaten en un hipotètic final de regnat despòtic, des de la mirada de la periodista que ho retrata. És una aproximació similar al d'aquell Penso en Yu (Sala Beckett., Grec 2015) sense utilitzar la primera persona i situant l'occidental en un espai vulnerable.

El preu

a La posada en escena de Sílvia Munt aposta per una mirada realista: no arrisca en gaire res. Tot i així, el repartiment solvent aconsegueix donar profunditat als personatges i alguns tocs de comicitat. L'espai és un pis buit amb una pila de mobles amuntegats a una punta del saló. La butaca és l'única que aguanta enmig de la sala: era on s'asseia el pare els seus últims anys de vida. Sense ser-hi, té una presència quasi física, constant a la conversa i en els girs dramàtics dissenyats per Arthur Miller i respectats a l'extrem per la direcció. És una peça que no interpel·la com la de Les bruixes de Salem, en què hi havia una ambició dramatúrgica major i en què la mirada d'Andrés Lima insisteix a enviar connexions als espectadors d'avui. Aquesta producció no ho pretén.

Confessió d'un expresident

a Queco Novell és valent. S'atreveix a fer el salt cap al personatge dramàtic, distanciant-se dels seus papers estripats del Polònia. Ho fa amb la complicitat de Xavier Ricart (també vinculat a Minoria Absoluta) qui ja va dirigir La família irreal (Poliorama, 2013) i Polònia, el musical (Poliorama, 2014). Potser no és gaire apropiat que aquest canvi de registre el faci amb un personatge que també és un expresident de govern. Fan bé d'allunyar-se dels arquetips dels diferents personatges que Novell ha brodat al programa de televisió i de signar un expresident que té un aire de Zapatero, però també de Pujol, Aznar o Berlusconi. I es que l'autor, Davide Carnevali, ja buscava aquesta ambigüitat en la construcció d'aquesta situació insòlita: un president decideix confessar tot allò que ha fet malament durant els seus vuit anys de mandat per redimir-se davant dels seus exelectors. En realitat, Confessió d'un expresident parla de la capacitat de manipular a través del llenguatge i, també puntualment, de la responsabilitat de tots els electors d'equivocar-se sempre en la tria.

Afasians

aDe fa un temps, loscorderos es mouen per una rampa sense frens. El seu teatre físic ha saltat de pantalla i s'ha convertit en un teatre experimental amb fisicitat, molt de text amagat entre els acudits i els jocs de paraules (que podrien evocar els de Jordi Oriol) i que viatgen més enllà de la raó. Si a Temporada Alta eren La banda de la fi del món, ara són els Afasians, una mena de tribu que es mou pel temps/espai al seu lliure albir només responent a la dictadura de la ciència. Però, experts com són, han a pres a fintar-la i a riure-se'n per transformar-se de partícula obedient a ona cool, que surfeja tot el que se li posa al davant. Ells diuen que formen part del gat de Schrödinger, aquell que és tancat dins d'una caixa i que si no s'obre té la capacitat de poder ser viu o mort. Si ells formen part de la partícula del gat mort i el temps és un element volàtil per a les ones eternes, ells són la vuitena vida.

Estació Tèrminus

a Hauria de ser com aquell abocador en què s'acumulen les misèries humanes. Restes desaparellades de mitjons bruts de la bugaderia mundial. Violència amenaçadora, que evoqués aquella sensació de vulnerabilitat dels primers espectacles de la Fura dels Baus (i que han intentat evocar amb més sort com a Imperium el 2007 o amb menys sort com a M.U.R.S. el 2014). El públic assisteix a aquest espai suggeridor però només contempla una llista de violències més o menys conegudes. No hi ha sacseig, només alguna sorpresa i instants de dura poesia.

Oficina per a una vida postidèntica

a Hi ha un corrent artístic a Alemanya que és el musical theater: a mig camí d'una òpera i d'una comèdia bufa. Pretén ser una llança per apropar l'art líric a corrents més populars. I per això, l'humor i els estirabots kitsch són imprescindibles. L'obra planteja contínuament la contradicció: debat còmicament entre la llibertat que aporta la tecnologia i el col·lapse que implica. Els impulsors de l'entitat Òpera de Butxaca segueixen insistint a trobar fórmules perquè una determinada (i exigent) sonoritat no desaparegui de la cartellera barcelonina. És un repte majúscul i que cal celebrar. Les seves anteriors propostes d'òpera contemporània (Dido & Aeneas reloaded o 4 Carmen) eren més pròximes a l'oïda de casa. Certament, l'humor barroc alemany costa de fer-lo compatible amb el de l'espontaneïtat mediterrània...

Birdie

a Els membres de l'Agrupación Señor Serrano deuen tenir moltes hores de vol ben aprofitades. Les seves contínues migracions pels teatres europeus a trobar les funcions que els permeten anar alimentant el seu niu, instal·lat a Barcelona, els ha de permetre llegir i rellegir la premsa: tenen mirada crítica pròpia del que passa al món. Busquen paral·lelismes que semblen impossibles i hi troben raons contundents amb què bastir una performance eminentment estètica. Sense necessitat d'alçar la veu ni afluixar-se la corbata, deixen ben clara quina opinió tenen dels comportaments polítics estèrils. El títol de l'espectacle és un joc de paraules evident: Birdie és el nom de la jugada de golf quan es completa un forat un cop sota par (els cops estàndards del camp) i també fa referència als ocells (bird) i les seves migracions. Amb aquesta peça, tornen a superar les expectatives i claven un recorregut eagle (dos cops sota par). El seu vol és tan natural com aclaparador: planen sobre la veritat i deixen caure les preguntes fent diana en la consciència de cada espectador sense voler ser doctrinaris. A Katastrophe (Sala Beckett, 2011) ja insinuaven que la humanitat pot destruir la Vida, però no la Terra (som tan pretensiosos que ens pensem que la humanitat té poders divins). La Natura, ni que sigui inert, superarà l'Home. Ara, també es demostra que les migracions són imparables. La mare dels homínids actuals va néixer a l'Àfrica fa 200.000 anys. D'allà, va anar repoblant (o emigrant) per tots els racons del món. No hi ha tanca amb espines ni mar d'onades cruels que els freni. Els Serrano desconstrueixen una simple fotografia del 2014 de José Palazón (va guanyar el premi Luis Valtueña per aquesta imatge en què es veuen els immigrants enfilats a la tanca de Melilla mentre dues persones juguen al golf, sense immutar-se, aparentment) per assentar la seva mirada sobre les migracions. Com les dels ocells, no hi ha forma de contenir-les. També introdueixen fragments d'Els ocells (1963) d'Alfred Hitchcock que permeten qüestionar-se què és el que senten els personatges del film com a una amenaça. Repeteixen, ara amb més encert, la introducció d'un film clàssic a la seva dramatúrgia: ja la van provar en el seu Brickman Brando Bubble Boom (Grec, 2013) en què reproduïen escenes de Marlon Brando a Juli Cèsar. Segueix sent imprescindible per als Serrano barrejar elements de cultura popular per insinuar que la Veritat més profunda es troba en els racons més quotidians i, sovint, conseqüència de l'explosió consumista. A Birdie hi ha imatges molt ben aconseguides, jocs de càmera i d'il·luminació (i de ventilació!) que traslladen l'espectador entre els corrents d'aire que permeten fer grans migracions (si no geogràfiques, sí que mentals). Amb un treball sempre acurat, vigilant que tota la logística càpiga al maleter del cotxe (ara amb poques maletes per poder-les embarcar sense que els penalitzin per excés d'equipatge als aeroports) aporten unes formes d'expressió que són reveladores, amb els seus tocs d'ironia característic.

El somni de Gulliver

a Curiositats d'aquest Grec. A la tauleta de nit de José Palazón (Birdie) hi ha, al costat del rellotge despertador i del paquet de tabac amb el cendrer, un llibre de Los viajes de Gulliver. L'Agrupación Señor Serrano, doncs, també consideren aquest conte (molt caricaturitzat amb el país de Lil·liput...) un viatge iniciàtic per a adults.Roland Olbeter és un entusiasta de l'òpera i de la tecnologia. És capaç de construir dispositius afinats com un instrument que desplacen titelles i altres elements enmig d'un complex mapa tecnològic fent-ho coincidir amb el so i amb unes imprescindibles imatges de vídeo, que sovint superen el mateix artefacte.L'equip d'Olbeter ha fet molt més complex l'aparell que, a més, és fàcilment traslladable amb una camioneta perquè el teatrí és un remolc homologat per l'enginyer que col·labora amb els grans artefactes de la Fura dels Baus,L'enginyer ja havia fer una peça anterior remarcable, Orlando furioso (Mercat de les Flors, 2006), tot i que hi havia cant en directe. Ara, tot es gravat. Només hi ha alguns instruments clavats a les parets del remolc que toquen en directe compassades per la resta de pistes de so. Això fa molt més fàcil donar una segona vida a aquest espectacle. Perquè s'ha gravat en català, castellà i alemany (les llengües dels patrocinadors). És un exercici de tecnologia de precisió que cal celebrar però no aconsegueix commoure sense la presència humana en directe en el quadre. Cal valorar-lo com una interessant aportació a la dramatúrgia tecnològica però l'argument i els versos, amb un abús dels infinitius per rimar, esgoten un pèl. Segurament una traducció menys carregosa hauria dotat de frescor les mateixes escenes amb desplaçaments que no es veuen repetitius (un dels grans mèrits)..