Crítica
música
Vitalisme màgic
Malgrat les figures internacionals que passen per Porta Ferrada i altres punts del territori, havia de ser Manolo García qui fes saltar la banca amb un concert que va reunir tres mil espectadors. La platea es va convertir en una gran pista de ball i els assistents van vibrar al llarg de 32 temes, després d'una introducció de la cantant i poeta Ivette Nadal.
“Pel Manolo, el que sigui”, repetia un aficionat abans de començar el concert. I el Manolo no va decebre ningú amb la seva onada d'entusiasme i simpatia, combinant temes del seu últim disc amb altres que tenen quatre dècades. La banda va reunir deu músics, entre els quals hi havia dos veterans de Los Rápidos i El Último de la Fila, Lluís Visiers i Josep Lluís Pérez, un combo pletòric enmig d'un escenari selvàtic i unes pantalles que alternaven primers plans dels artistes amb treballs plàstics de García. El primer tema, San Gennaro, ja va ser una declaració d'intencions de la vigència de l'obra de les velles bandes. La balada formava part del repertori del retorn de Los Rápidos i Los Burros, que es va fer al Razzmatazz al febrer. En la primera part del recital van abundar les cançons del nou disc, Todo es ahora, corejades pels assistents. Amb la gent a la butxaca, van interpretar Para que no se duerman los sentidos i Nunca el tiempo es perdido, fins a l'apoteosi, Prefiero el trapecio, en què el cantant del Poblenou es va submergir en la massa de públic fins a enfilar-se per la graderia en un rampell d'èxtasi.
Plenes de saviesa, les lletres de Manolo són un desplegable en què es combinen les imatges animals i de la natura amb els epitafis, els haikus i les històries quotidianes, un cant a la vida i la felicitat, amb flaixos surrealistes i vitalisme. Una tarde de sol, Llanto de pasión, l'himne llibertari Insurrección, la divertida Gladiadora, Como un burro amarrado a la puerta del baile i tantes altres van sonar vives. També per la qualitat del grup i la veu de l'estimat Lico Manuel, Manolo García, tot gratitud i esplendor.
