Llibres

Doble lluita

Uxue Alberdi ofereix a ‘Jenisjoplin’ un fresc polític i social dels anys vuitanta

“Al meu poble, Elgoibar, la taxa de mortalitat per sida va ser la més alta d’Europa”, afirma Alberdi

Uxue Alberdi (Elgoi­bar, 1984) és una peri­o­dista, novel·lista, assa­gista, autora de lite­ra­tura infan­til i reco­ne­guda i activa ver­so­lari, la versió basca i tra­di­ci­o­nal dels rapers, és a dir, impro­vi­sa­dors de ver­sos. “Ser part d’un idi­oma i d’una cul­tura opri­mi­des no és fàcil, però també hi ha plaer als mar­ges”, declara Alberdi.

El 2017 va gua­nyar l’impor­tant premi 111 Aka­de­mi­a­ren per la novel·la Jenis­jo­plin, que ara ha estat publi­cada en cas­tellà per Con­sonni, amb tra­ducció d’Irati Maju­elo.

La novel·la, de ritme dinàmic, diàlegs impe­ca­bles i una molt ben tre­ba­llada estruc­tura, està pro­ta­go­nit­zada per Nagore Var­gas –que el seu pare ano­mena Jenis­jo­plin–, nas­cuda en una loca­li­tat indus­trial pròxima a Bil­bao. Seguint el seu recor­re­gut vital, des de la infan­tesa fins al pre­sent de l’obra, en què té 28 anys, Alberdi ens ofe­reix, alter­nant les des­crip­ci­ons poètiques amb els frag­ments de to assagístic, el fresc d’una època per par­lar-nos de les aca­ba­lles del con­flicte basc i la sen­sació de terra de ningú en què deixa una gene­ració, els con­di­ci­o­nants de les rela­ci­ons d’amis­tat i amor i, també, la sida com a malal­tia que va arra­sar als vui­tanta i que avui, tot i que més con­tro­lada, encara és greu i no s’ha d’obli­dar.

“La meva intenció era fer una novel·la de per­so­natge, mos­trar el procés de cons­trucció i rein­venció de la iden­ti­tat d’una nena nas­cuda a prin­ci­pis dels anys vui­tanta”, explica l’autora. “Volia mos­trar com ens van afec­tar als ado­les­cents d’Euskal Her­ria aquells anys con­vul­sos, plens de cru­esa i bellesa, de violència i espe­rit col·lec­tiu”, hi afe­geix.

“Nagore té una iden­ti­tat polièdrica, és euskal­dun i mig maqueta [terme des­pec­tiu, simi­lar a xar­nego, com lle­gim en un pràctic glos­sari al final de l’obra], creu en la inde­pendència i en la lluita obrera. És una nena que ha d’assu­mir res­pon­sa­bi­li­tats que no li per­to­quen per edat; el pare la llança al mar, lite­ral­ment, quan encara no sap nedar. La relació ambi­va­lent amb el patri­ar­cat en gene­ral i amb la pàtria en par­ti­cu­lar tra­ves­sen tota l’obra”, afirma Uxue Alberdi.

L’ambi­ent de cris­pació de l’època es fon amb l’estruc­tura emo­ci­o­nal de Nagore, que té “set de justícia, és con­tes­tatària i té una pre­dis­po­sició per a la violència”. Però aquesta for­ta­lesa s’esfon­dra quan li diagnos­ti­quen la sida –con­treta en una relació sexual– i això l’obliga a “rede­fi­nir les coor­de­na­des de classe, pàtria i sexu­a­li­tat”.

“M’interes­sava recu­pe­rar la malal­tia de la sida per totes les impli­ca­ci­ons soci­als i emo­ci­o­nals que va tenir en la meva infan­tesa. Al meu poble, Elgoi­bar, la taxa de mor­ta­li­tat per sida va ser la més alta d’Europa”, deta­lla. “I també parlo de la sida per les metàfores que per­met; volia refle­xi­o­nar sobre els límits del cos i del ter­ri­tori, sobre la culpa indi­vi­dual i la col·lec­tiva, sobre la defensa i la ren­dició, sobre el plaer i la sexu­a­li­tat...”, afe­geix l’autora.

“He vol­gut fer una lec­tura política d’algu­nes emo­ci­ons con­flic­ti­ves i una lec­tura emo­ci­o­nal d’un con­flicte polític”, rebla Uxue Alberdi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.