“Els personatges neixen a l’ombra del paisatge”

Tot això ve de dos projectes que estic preparant a Eslovènia. En els viatges que he fet, he estat en contacte amb la cinemateca eslovena i em van proposar fer un cicle integral de totes les pel·lícules que hem fet. S’havia de fer l’any passat, però hi va haver el catacrac de la Covid i es va posposar fins a l’octubre d’aquest any. Amb la idea de fer el cicle integral, em van demanar que ho posés tot, i això volia dir recuperar els curts de súper-8. Vaig parlar amb el meu germà Pau, que és el compositor de les bandes sonores, i els tenia a la Cerdanya emmagatzemats, els vaig recuperar, vaig trucar a la Filmoteca i vaig parlar amb Esteve Riambau. Em va posar en contacte amb Mariona Bruzzo, la cap del Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca, vaig fer un viatge en cotxe fins allà i hi vaig dipositar tot el material que tenia en súper-8. Van fer un test de tot el material, van veure que es conservava molt bé perquè el lloc on el guardàvem de la Cerdanya tenia unes condicions òptimes, i el van digitalitzar. A partir d’aquí, em va trucar Esteve Riambau i em va proposar fer un cicle a la Filmoteca de Catalunya.S’avancen a la retrospectiva que volen fer els eslovens.

Aquesta retrospectiva i altres que m’han dedicat és una oportunitat fantàstica per revisar aquestes pel·lícules en pantalla gran. No és tant com una sensació vertiginosa de mirar enrere. Aquestes pel·lícules són com una mena d’aiguabarreig de la meva vida. On són les fronteres entre l’imaginat, el volgut i el viscut? Per això sempre dic que el cinema és la meva vida. El cinema que faig està carregat de vida, d’olors, de natura, de menjar, de personatges amb tota la seva dimensió humana, una mirada pròpia sobre el paisatge...

Sempre parlo de “ficcions autobiogràfiques”basant-me en el llibre que va escriure el 1997 Xavier Pla sobre Josep Pla que es titulava així [Josep Pla, ficció autobiogràfica i veritat literària]. Sempre li dic que el seu llibre va ser fundacional, va fer entendre que tota l’obra de Josep Pla és com una ficció, però es basa en tot el que ha viscut i vist. Sempre m’ha agradat des d’aleshores fer aquest símil amb totes les coses que he anat fent.

Sempre dic que és una gran aventura humana col·lectiva. Suposo que també li passava a Jean Eustache i a una sèrie de cineastes, que al final no només és la pel·lícula que estàs filmant, sinó tot el que passa mentre estàs filmant, i això és una gran aventura humana col·lectiva. El cinema està fet per molta gent, en contraposició a aquella idea que sempre es diu que és una persona, una mena de demiürg que va pensant les coses. No és així, és un aprenentatge, un sistema de vida i de creixement personal col·lectiu. Una pel·lícula són almenys 18 mesos de feina, convivint amb molta gent. Som com una família. Entre tots creem la pel·lícula.

Suposo que és una obsessió des de petit; em va tocar néixer en un racó del món que és el barri de Can Serra de l’Hospitalet de Llobregat i em van quedar indigestades a l’estómac les tones i tones de formigó que hi vaig veure. Amb els germans i la mare fugíem d’allò i passàvem moltes èpoques al camp, al bosc, viatjant, vam viure un temps en comunes... Suposo que era una mena d’evasió d’aquells conglomerats d’aluminosi, ciment i blocs, i el descobriment d’un paisatge, de la natura, adonar-te que nosaltres no estem al centre, som una anècdota. El que passa és que aquesta anècdota ho està destruint tot. És una visió més animista: els paisatges, les pedres... Hi ha un cosmos. I em resulta més proper construir les dimensions humanes de cada personatge mirant un paisatge. Per això sempre dic, des que vaig fer L’arbre de les cireres, que els meus personatges neixen a l’ombra del paisatge. I a la vegada hi ha el tema de la mà de l’home sobre el paisatge, aquesta transformació inevitable, de vegades necessària, carregada de contradiccions.

Sí, això pivota també amb la memòria col·lectiva, amb el passat. A les últimes pel·lícules, al final poso un rètol dient que el paisatge és la memòria col·lectiva. Si et carregues el paisatge, et carregues la memòria col·lectiva. És tot un món que va desapareixent: les masies, els garrofers, els ametllers, una manera de parlar, de menjar, de caminar... És molt necessari recordar-ho, en els temps que estem vivint: que tot això ha existit i segueix existint. És una bona manera d’entendre on estem. Ara bé, si ho anem homogeneïtzant tot i ens ho carreguem, al final ningú sabrà res. De tant en tant hem de fer una aturada i veure que hi ha altres coses. Redescobrir el que hi ha al nostre entorn és interessant, i la natura hi té un paper importantíssim.

Crec que té més a veure amb el fet que no sé estar quiet a casa, m’agrada anar amunt i avall, a tot arreu. M’agrada trepitjar el territori en bicicleta, cotxe, moto, tren i el que faci falta. M’agrada molt caminar, parlar amb la gent, veure els diferents costums, maneres de cuinar, de parlar... I això em meravella! Tenim una riquesa brutal de paisatges, de maneres de parlar, de menjars, llum, natura... Fins ara he concebut tot el territori dels Països Catalans com un gran plató de cinema, una mena de Cinecittà o de Pinewood Studios. I no ens queda tan lluny. I és interessant, insisteixo, en el tema de la memòria: els paisatges parlen de moltes coses, del que hem fet, del que som... Hi ha tants temes que no els podem acabar. Això no vol dir que només em centri aquí, tinc projectes en altres llocs.

Bastant. Soc molt visceral i intuïtiu, i tota la meva educació ha estat autodidacta. Abans no hi havia opcions universitàries per fer carrera de cinema. Aquest autodidactisme recalcitrant, que no necessàriament és positiu, et porta a buscar-te la vida i jo me l’he buscat primer a les filmoteques: la de Catalunya, la Cinémathèque francesa i la de la Generalitat Valenciana. Durant anys i anys han estat per a mi les escoles, i també les pel·lícules que he vist per altres mitjans i els llibres. Això et porta de manera absolutament involuntària a estar fora de tot referent o modes. D’una manera inevitable t’acabes escorant cap a una cosa més clàssica. No estàs subjecte per res als inputs i tendències del moment. Això em dona una tranquil·litat i una calma fantàstiques.

Va ser un abans i un després. Tampoc érem gaire conscients en aquella època que fos la primera pel·lícula en català, i ha estat l’única parlada en català que ha estat a competició. Nosaltres i altres cineastes, que tampoc n’hi ha gaires, vam obrir les portes al cinema català en l’àmbit internacional i el vam situar al mapa del cinema d’autor. Això sí que fa una mica de vertigen. Però també amb L’arbre de les cireres i El cielo sube vam estar en festivals com Venècia o Locarno. I amb altres pel·lícules a Nova York, Toronto, Londres..., molts festivals més. A poc a poc, aquest tipus de cinema situa Catalunya al món. Això segueix passant ara, i és important no perdre-ho. Si no, davant d’aquesta voràgine de la immediatesa d’imatges i d’inputs que arriben, tot es desdibuixa una mica. I després de la riuada final, quedaran molt poques coses en aquest sentit. Aquests petits referents, aquest cinema que ofereix una mirada concreta, és molt important. Això és una reflexió que fas ara, però ni te n’adones quan ho estàs fent. No ho fem per teoritzar, els cineastes que fem aquest tipus de cinema som com franctiradors, que en comptes d’un fusell tenim una càmera de cinema i construïm una mirada pròpia sobre tot un treball d’observació que hem fet.