En l’altra bombolla

Va començar el con­cert amb Kevin (2018), de pop que es bres­sola hipnòtica­ment, però va ser al cap d’un quart d’hora que la bom­bo­lla sonora i sen­so­rial, aque­lla atmos­fera ele­gant i sen­si­ble que creen les cançons de Fer­ran Palau (Coll­bató, 1983), es va tor­nar més aquosa, líquida; gai­rebé a punt per cap­bus­sar-s’hi. És l’experiència que es té quan s’escol­ten en directe els temes del seu cinquè disc, Parc (2021), que té amb la cançó Amor una gran decla­ració d’inten­ci­ons. Fer­ran Palau deixa constància d’aquest segell inti­mista, de música flo­tant a base de sin­te­tit­za­dors però també d’un català exqui­sit i bellíssim, que s’hau­ria de rei­vin­di­car més sovint. És l’excel·lència d’un disc amb la diver­si­tat de gènere, i la diver­si­tat, en gene­ral, com a mis­satge vital. La veu, vol­gu­da­ment ambi­gua d’Amor, que canta a aquest amor que ho és tot, i que deixa un ras­tre de feli­ci­tat abso­luta, és mel.

Fer­ran Palau, un dels fun­da­dors del grup Anímic i dels músics i com­po­si­tors més excep­ci­o­nals del país, va estre­nar Parc, al fes­ti­val Stre­nes , dis­sabte al ves­pre a l’Audi­tori de Girona amb un directe impe­ca­ble acom­pa­nyat de banda i en un con­cert que va ser escol­tat i sen­tit com una llarga i absor­bent abraçada en temps pandèmics, en què els con­certs pro­gra­mats esde­ve­nen actes de suport a la cre­ació, sense res­tric­ci­ons. Així ho ente­nen des del fes­ti­val Stre­nes, que va rei­vin­di­car el sal­con­duit cul­tu­ral. Tot i les anul·laci­ons pel con­fi­na­ment comar­cal, Stre­nes va man­te­nir la pro­gra­mació.

De Parc des­ta­quen la gui­tarra de Jordi Matas, que, pre­cisa, sobre­surt dels sin­te­tit­za­dors rela­xants al final de Reflexe, i la veu, sem­pre xiu­xi­ue­jant de Fer­ran Palau, amb lle­tres que són poc més que haikus, que amb poc diuen molt. “No recordo quan va ser / T’enyoro i ferida / Plo­res perquè no t’entenc / I gira i gira”, es canta a Lluny . Cel clar, com­posta durant el con­fi­na­ment i en què el músic busca l’aire enmig de l’ofec de la calma, i El meu lament, un clàssic, van cloure la tanda de bisos. Després de l’estrena a Girona, Fer­ran Palau con­ti­nua fent gira amb Parc; el 24 d’abril al fes­ti­val Gui­tar BCN de Bar­ce­lona.