Alquímia

Tot pas­se­jant veieu caure la tarda dins el plàcid jardí del cas­tell, un punt de tra­mun­tana esven­tava el fàstic de la calo­rada, l'aire us revis­co­lava el cos men­tre els ulls adver­tien un gruix de gent, d'edats prou sòlides i vetus­tes, que s'enca­mi­na­ven amb aque­lla càndida inconsciència de l'anada del xai cap a l'escor­xa­dor, tot gui­pant un camp d'userda. I és que per molts Car­los San­tos era una pur mis­teri...

Aquest any, el XVII Con­cert de Música Cata­lana adju­rava del clas­si­cisme a favor de la con­tem­po­raneïtat. Encert total. Aquells que s'espe­ra­ven la sar­dana d'antany hau­rien de somiar-la, perquè si alguna cosa que­dava ben clara era la inno­vació.

Part pri­mera: la cobla inter­pre­tava cinc sar­da­nes lliu­res amb una orques­tració rica, plena de color i cro­mada amb per­cussió. Sen­sa­ci­o­nal Rhap­sody for cobla de Kevin Kaska, que amb una mera­ve­llosa mes­cla d'ecos jazzístics fins s'apro­xi­mava al wes­tern. Aire fes­tiu, to ale­gre i distès, estu­penda diversió.

Part segona: la cobla exe­cu­tava Fan­ta­sies del Ges, de Pitu Cha­morro, caprici deliciós en tres parts en què capien ecos de tango, vals i swing. Magnífic moment. Gent entu­si­as­mada. Apa­rei­xia lla­vors Jordi Molina, des­calç i empu­nyant una tenora, res­se­guint una esfèrica repe­tia, un i altre cop, sons i ges­tos, fins a ador­mir-se. Gent estu­pe­facta. Rio­tes, befes... Tot seguit s'este­sava al terra, la tenora com un penis des­fer­mat i, al damunt, oberta, la soprano Begoña Alberdi pro­fe­rint esga­rips orgiàstics, some­tent l'ins­tru­ment a un ves­sa­ment quimèric i abra­siu. Per­ple­xi­tat, crits, pro­tes­tes, indig­nació. La cosa con­ti­nu­ava, Car­les San­tos i les sis teno­res sot­me­tien a l'audi­tori a unes colo­ra­tu­res impos­si­bles, un caos vibrant i espec­ta­cu­lar amb un apoteòsic vivace final.

Públic: “Bravo!”, “Fora!” Aplau­di­ments... Xiu­lets.

Comen­ta­ris: “Que no els agrada?” “No!” “Doncs perquè no se'n van”; “Perquè riu­rem...” “Doncs callin!”... “Què ha estat aquesta collo­nada?” “Però què diu, si aquest senyor és un geni...” “Un geni? M'encan­ta­ria que li quedés la tenora embos­sada!”

Vet aquí sis teno­res i un senyor. Impa­ga­ble!