Galliner esvalotat

De la pre­ci­osa opor­tu­ni­tat que ofe­reix el Tem­po­rada Alta que direc­tors inter­na­ci­o­nals apa­dri­nin un repar­ti­ment català sem­pre en sur­ten sor­pre­ses. Per exem­ple, la vul­ne­ra­bi­li­tat patètica de Julio Man­ri­que (Vània). O la toxi­ci­tat invo­luntària de Raquel Ferri (Elena) i l’empenta per­sis­tent i ten­dra de Júlia Truyol (Sònia). Són colors que no s’havien reve­lat fins ara. Kor­su­no­vas bas­teix els qua­dres com si fos­sin veri­ta­bles postals i que­den ben mar­ca­des les mira­des que un per­so­natge fa a un altre. Reve­la­do­res. Són de les posa­des en escena que es poden seguir sense mirar el que parla si no els que l’escol­ten. Segu­ra­ment perquè la trama és la de sem­pre i la dra­matúrgia només s’esva­lota posant telèfons mòbils en comp­tes de cri­ats que avi­sen el doc­tor o una gui­tarra elèctrica que rif­teja entre l’enso­pi­ment i la devas­tació abso­luta de l’har­mo­nia del piano. Txèkhov sen­ten­cia la hisenda com si hagués que­dat trin­xada per les emo­ci­ons. Kor­su­no­vas la trenca amb unes sor­ti­des excèntri­ques (com ara la core­o­gra­fia del galli­ner o la recerca de la pin­tada pel pati de buta­ques). Són bou­ta­des estra­nyes que con­tras­ten amb una inter­pre­tació pro­funda, afi­nada, que revela nous refle­xos (en la com­ple­xi­tat dels per­so­nat­ges deso­ri­en­tats i en els miralls que s’expo­sen a una escena on con­trasta el meta­cri­lat d’algu­nes cadi­res amb el samo­bar­pre­si­dint la taula del men­ja­dor). La posada en escena mos­tra uns per­so­nat­ges ridícula­ment patètics, quasi bave­jant per Elena (tant Man­ri­que com Ivan Benet en el paper d’Àstrov). Les cari­ca­tu­res recor­den L’hort dels cire­rers que Man­ri­que va diri­gir al Romea el 2010.

L’escena ense­nya com els actors van can­vi­ant de rols a mesura que crei­xen en edat i madu­resa. Man­ri­que va començar fent per­so­nat­ges que sabien apro­fi­tar les opor­tu­ni­tats per sumar-se a la fes­tai mai pagar el beure i ara ha desem­bo­cat a una invi­si­bi­li­tat humana, a una fer­ra­lla incapaç de fer-se valer ridícula­ment ena­mo­rat. Com en al Timó d’Ate­nes que viat­java de l’opulència a la cova de Diògenes.

Lluís Marco és un per­fecte egocèntric Sere­briàkov. La seva ridi­cu­lesa fa posar nerviós el públic. Com ha de ser. I la seva sor­presa en l’empi­pada de Vània en la reunió final és molt real, d’asto­rat imbècil. La iaia és una sem­pre atenta Anna Güell i Carme Sansa fa el paper de la mare que no vol veure que el catedràtic i marit de la seva filla morta és, en rea­li­tat, una entelèquia estèril. El paper de Kas­par Bon­de­man, llarg i cor­bat, dona un toc clown al qua­dre rural: és un paràsit que es fa la víctima i hàbil de posar-se a l’ombra d’on cauen millors pomes. De les inter­pre­ta­ci­ons nota­bles en des­ta­quen Júlia Truyol i Raquel Ferri. Les dues excom­pa­nyes de la Kom­pa­nyia del Lliure fan un tour de force gene­ra­ci­o­nal per l’amor d’Àstrov, un metge podrit per l’alco­hol que només té empenta perquè pensa en la soci­e­tat i els bos­cos del segle vinent.

Kor­su­no­vas ha esva­lo­tat el galli­ner. Diu la iaia que les oques sem­pre tor­nen, després d’esva­lo­tar-se. El fet és que en aquest vol galli­naci es des­co­brei­xen trum­fos des­co­ne­guts dels intèrprets. És una aven­tura que el Tem­po­rada alta farà bé de con­ti­nuar pro­po­sant. Pot­ser, però, tres hores, pot ser exces­siu, tot i que la peça dis­treu, diver­teix (“on es el puto crític? amenaça Vània amb una pis­tola a públic)i, també, emo­ci­ona.