‘Luzia, linda’

El Cirque du Soleil torna a Barcelona el 17 de març (i sense data de sortida) per presentar l’espectacle Luzia, inspirant-se en la frondositat i l’exotisme de Mèxic. Un turista de motxilla i cantimplora ens ensenya els passatges que es va trobant pel camí. Sempre provant d’omplir la cantimplora i deixant-se embadalir, com a bon clown, per la bellesa de l’espai i dels que hi viuen. La troupe d’equilibrisme en cèrcol Picaflor es confon amb uns colibrís de vol ràpid i fiblada precisa, sigui per xuclar el nèctar o per passar per dins del cèrcol. L’espectacularitat del Soleil està, un altre cop, garantida. Perquè l’escenari incorpora aigua (és capaç de fer dibuixos i escriure paraules amb la cortina d’aigua), a diferencia de Tòtem, on l’aigua era una projecció (realista, però que no mullava) a l’escenari.

La funció s’ha reprès al Royal Albert Hall de Londres, l’escenari on, tot just estrenada el febrer del 2020, van haver d’aturar la gira europea (que tot just començava) per culpa de la covid. Ara, amb contínues revisions (el personal extern ha de fer-se un test d’antígens per poder visitar els espais d’entrenament i de sastreria), tornen a muntar un desplegament que, per exemple, preveu 140 parells de sabates per a cada funció. La imaginació es transforma en elements espectaculars (una cinta transportadora que permet botar-hi a sobre, un escenari que absorbeix aigua en segons, un pal xinès que gira 360 graus…).

El Cirque du Soleil torna, per segon cop, a l’Hospitalet de Llobregat, i ho fa en plena forma. Aquest México, lindo és l’epicentre des d’on despleguen música, llums, vestuari i acrobàcies que sedueixen l’espectador.

L’excursionista de pega (i el públic) no tenen temps de digerir una escena que ja se’n desenvolupa una altra. Probablement, el món oníric que juga amb bèsties salvatges, cactus simpàtics i un teló rodó central amb rastres primitius no té la unitat d’altres peces, i remet a una vitalitat com els mítics Alegria i Saltimbanco. Com un turista que degusta petits detalls de l’exotisme mexicà. L’acròbata del gronxador mortal (que fa 360 graus amb un diàmetre d’uns 10 metres) vesteix una caputxa de lluita lliure. I les verticals que proposa amb equilibrisme sobre bastons de fins a sis mides remeten a una pel·lícula costumista. Com si la vertical evoqués el salt dels clavadistas als penya-segats d’Acapulco.

Com ja és habitual, el Cirque du Soleil segueix les passes d’una gran família, en què conviuen Lea (l’artista que conversava amb mascareta a l’espai VIP per a espectadors privilegiats: s’ha fet realitat el seu somni) i Jérôme, que ja ha treballat altres cops en aquest circ i que es cuida de, per exemple, donar vida a un cactus irreverent. O a un cavall mític i un puma. I la catalana Montse Sabaté, que, després de quatre anys en expedicions anteriors, s’ha aliat amb la producció d’aquesta Luzia fins que es tanqui (no hi ha previsió d’un límit de gira). La feina de la sastreria comença al matí, netejant, assecant i planxant i recosint (si és necessari) el vestuari per al vespre. I això que hi ha dies amb tres sessions! Una maquinària que necessita aire d’artista i procurar l’excel·lència, també al backstage.

Luzia atrapa quan fan volar la jove atleta màgicament per l’escenari, quan se’ns mostra l’estranya visió del contorsionista Pedro Linares, quan veiem la velocitat de les tres bitlles dels malabaristes... L’espectacle, ideat per Daniele Finzi Pasca, manté dues parts ben diferenciades. En la primera, la sorpresa la porten les capacitats tècniques de l’escenari; en la segona, es reserven les accions amb les estructures, com les barres xineses i la cinta aèria de Tlàloc, en què, sí, sorgeix de nou la darrera sorpresa de l’espai escènic. Potser és la peça que recull millor la poètica del Mèxic místic amb la cosmovisió d’estima per la selva i amb un número de força i equilibri a una altura prohibitiva.

Al Royal Albert Hall, que tot just celebra els 150 anys, amb un aforament superior als 4.000 espectadors, s’estalvien els seients de la carpa (i disfruten d’unes localitats amb un punt de suport que permet girar la butaca d’esquerra a dreta). La carpa sí que s’instal·larà al Districte Cultural de l’Hospitalet de Llobregat i té una cabuda per a uns 2.500 espectadors. I garanteix una visió de quasi 360 graus, com una pista clàssica de circ. Al fons, una gran estructura rodona que evoca el Sol i la Lluna –els treballadors de la línia 9 hi veuran el cap de la tuneladora–, de set metres de diàmetre, completa l’espectacularitat dels quadres.

El turista clown protagonista completa el seu viatge amb un sopar entre els artistes i els veïns d’aquest país carregat d’incògnites, de contradiccions i de celebració (per exemple) de la mort. La màgia del carilló es pot aturar, perquè, després de molt voler omplir la cantimplora, s’ha adonat que, si s’atura i escolta, la cultura se li fa accessible: México, lindo; Luzia, linda.