“Sentirem el lleidatà fins al darrer racó del món”

Vam sor­tir molt rela­xats de les pro­jec­ci­ons. Hi vam anar molt ner­vi­o­sos perquè la pel·lícula va sor­tir del forn el dia abans de la pre­sen­tació. Les reac­ci­ons van ser bru­tals, hi va haver aplau­di­ments a la pro­jecció de premsa, i ja intu­ei­xes que ha pas­sat quel­com espe­cial. Però estem par­lant de la Ber­li­nale, de l’Os d’Or, d’una pel·lícula petita, en català, amb actors no pro­fes­si­o­nals, sense cele­bri­ties...

És clar, això no passa quasi mai. Quan vas a un fes­ti­val ja saps que una cosa és la rebuda del públic i la premsa, i una altra cosa és el jurat, que nor­mal­ment menja a part. Ens van dir que no marxéssim, però tam­poc ens ho van dir d’una manera molt efu­siva. Dub­tava de si can­viar-me el bit­llet o no, perquè pot­ser teníem un premi petit. Al final ens vam que­dar. La intuïció que teníem tots és que podíem gua­nyar el premi a la millor direcció, perquè qua­drava molt amb la pel·lícula. Si Alcarràs té alguna cosa és la feina de la Carla Simón diri­gint. Pensàvem que si havíem gua­nyat l’Os ens ho hau­rien dit d’una altra manera. Ana­ven pas­sant els pre­mis, un dar­rere l’altre, i de cop ens vam mirar i ens vam ado­nar que només que­dava l’Os d’Or i vam començar a plo­rar, a tre­mo­lar... Fins i tot vam pen­sar si s’havien equi­vo­cat i no guanyàvem res. A més, quan van donar el premi a la direcció a Claire Denis, la defi­nició que van fer abans de la pel·lícula qua­drava amb Alcarràs i vam pen­sar que el guanyàvem nosal­tres. Va ser indes­crip­ti­ble. Ara, amb pers­pec­tiva, agra­eixo al fes­ti­val que fos­sin tan dolents de no avi­sar-nos gens. Va ser una experiència difícil­ment repe­ti­ble.

No, quan gua­nyes a Berlín no hi ha temps per cele­bra­ci­ons. Vas pro­gra­mat fins a les dues o les tres de la mati­nada amb entre­vis­tes, el sopar ofi­cial... Després vam anar a dor­mir perquè no podíem més. La cele­bració està pen­dent.

Sí, ja portàvem dues coses: una dis­tri­bució inter­na­ci­o­nal amb MK2, del més potent que hi ha, i el fet de venir a Berlín ja ens va supo­sar ofer­tes i ven­des a molts ter­ri­to­ris. En gua­nyar l’Os d’Or, l’agent de ven­des tenia el telèfon pit­jor que el nos­tre, de països dema­nant la pel·lícula i fent ofer­tes. El que podem dir ara segur és que sen­ti­rem el llei­datà fins al dar­rer racó del món. Ja està venuda i tindrà estre­nes cine­ma­togràfiques a tot el món. Això, per a una llen­gua i una cul­tura com la nos­tra no té preu. Poder expor­tar el català, i a sobre, poder expor­tar Alcarràs i el que sig­ni­fica, la defensa d’un tipus de page­sia, un tipus de ter­ri­tori i de con­sum res­pon­sa­ble... Tot ple­gat fa d’Alcarràs una pel·lícula tan espe­cial que crec que mar­carà bas­tant la història d’aquest país.

Carla Simón aca­bava de fer un mira­cle del cinema en català, que va ser Estiu 1993, i això va per­me­tre que tinguéssim prou finançament per fer aquesta pel·lícula en català. Es va incor­po­rar molta gent de tot Europa: tenim copro­duc­tor a Itàlia, l’agent de ven­des MK2, i a escala esta­tal i cata­lana vam tenir tot el que pots tenir. La Carla Simón és la millor direc­tora per fer aquest natu­ra­lisme extra­or­di­nari, però que, alhora cine­ma­togràfica­ment és molt pro­funda i tre­ba­llada, hi ha una feina de direcció bri­llant. Vam tenir un finançament per poder aspi­rar a tenir un Os d’Or a Berlín.

De 3 mili­ons d’euros, que és un pres­su­post mitjà per a una pel·lícula inde­pen­dent euro­pea. Això ens va per­me­tre als pro­duc­tors donar a la Carla les neces­si­tats de temps, sobre­tot. Una pel·lícula com Alcarràs neces­sita temps, com gai­rebé totes les pel·lícules. I això són diners. Vam poder fer un càsting enorme, de nou mil per­so­nes, la direc­tora va poder assa­jar sis mesos amb els actors i con­ver­tir-los en aquesta família, a la pan­ta­lla notes que ho és... Això en dues set­ma­nes no ho acon­se­guei­xes. Se li ha pogut donar a la Carla les eines de pro­ducció que li feien falta i es merei­xia la pel·lícula.

No és cap obs­ta­cle si surts a fora amb un pro­jecte ja armat des de casa i amb un finançament fort, i si a dar­rere hi ha una per­sona amb una car­rera talen­tosa. Si surts del país amb una òpera prima infra­fi­nançada, no gene­res con­fiança. Crec que això està a punt de can­viar, el govern ha entès per­fec­ta­ment que és fona­men­tal tenir un audi­o­vi­sual fort, tenir cada any tres o qua­tre pel·lícules amb una pro­ducció forta a escala euro­pea, donar suport al cinema inde­pen­dent petit que ens dona tan­tes ale­gries. Això s’ha entès, i crec que l’Os d’Or a Alcarràs aju­darà que això es vegi més clar encara.

Quan vaig arri­bar, el que he vist és a nivell de Cham­pi­ons, és com si el país neces­sités un reco­nei­xe­ment així, una bona notícia d’aquest nivell per a la nos­tra cul­tura, per a la nos­tra llen­gua. I a sobre, per una pel·lícula que rei­vin­dica un ter­ri­tori obli­dat que és la plana de Lleida o el món de la page­sia, par­lat en llei­datà... Té tants ingre­di­ents, i la gent els ha reco­llit amb una passió que no havia vist mai. Cata­lu­nya s’està fent seva aquesta pel·lícula ja des d’avui i això és impa­ra­ble. M’han feli­ci­tat per­so­nes pel car­rer que no conec de res. No havia vist mai aquesta rebuda a nivell de país per una pel·lícula. Em recorda una mica el que va pas­sar amb Pa negre. Tant de bo tin­guem el recor­re­gut i el sig­ni­fi­cat que va tenir Pa negre fa deu anys per Cata­lu­nya. Si la cui­dem entre tots, Alcarràs pot ser molt impor­tant no només per a la pel·lícula en sí, també per a tot l’audi­o­vi­sual català i per a tot Cata­lu­nya.

Em consta. Va venir a Berlín la con­se­llera de Cul­tura, va estar allà recol­zant-nos, l’endemà va venir la con­se­llera d’Exte­ri­ors, a nivell naci­o­nal el minis­tre Iceta, el pre­si­dent del Govern, tot­hom ha mos­trat el seu recol­za­ment. No tinc cap dubte que ho han vist, ja havien vist. Vull ser honest amb això. La feina que vam fer uns quants pro­duc­tors, cine­as­tes, peri­o­dis­tes... de donar el crit d’alarma que estàvem arri­bant a un nivell de no retorn ha fun­ci­o­nat, crec que hem reac­ci­o­nat a temps. Havia estat nega­tiu en altres entre­vis­tes i em per­meto el luxe ara de ser opti­mista, i no és només per Alcarràs.