Un Hahn remarcable

Si bé el punt més dolç de la mez­zo­so­prano salz­bur­guesa Ange­lika Kirchsch­la­ger es va pro­duir en la segona part del reci­tal i, en espe­cial, quan va inter­pre­tar sis cançons del com­po­si­tor francès d'ori­gen veneçolà Rey­naldo Hahn (1874-1947), l'apa­rença entre dol­guda i des­men­jada que va donar s'adeia més als ver­sos de The­o­dor Storm, musi­cats per Johan­nes Brahms, quan es pre­gun­tava “va haver-hi mai un temps feliç?” i també el seu ves­tit verd que con­cor­dava amb la cançó que va ini­ciar el reci­tal: “El meu amor és verd com el saüc”.

Li va cos­tar arro­do­nir l'expressió ja que en començar, no en va els dar­rers temps ha fet molta òpera, arri­ba­ven les notes que pro­jec­tava amb força i en canvi quasi es men­java el fra­seig com­ple­men­tari. Lluny de la Kirchsc­ha­ger que havíem cone­gut, va des­gra­nar dis­cre­ta­ment vuit cançons de Brahms i sis d'Hugo Wolf. Retindríem pot­ser una Salomé espe­ci­al­ment inci­siva del pri­mer i Begeg­nung (encon­tre) del segon. En Hahn va equi­li­brar la veu, i la il·lació de les històries que expli­cava i amb la neoclàssica A Clo­ris va demos­trar el seu carisma de bri­llant can­tant d'ora­tori. Després va aca­bar amb cinc cançons del recull Des Kna­ben Wun­der­horn, en què el piano no va saber donar el clima mah­lerià que altres espe­ci­a­lis­tes asso­lei­xen però així i tot la ter­ri­ble Das Irdische Leben, la Rhein­le­ge­denc­hen i la diver­tida dis­puta entre la cu-cut i el ros­si­nyol amb un bram d'ase per aco­mi­a­dar el públic, van ser molt ben inter­pre­ta­des.

La peça pre­pa­rada com a pro­pina, la Canción de cuna…, de Xavier Mont­sal­vatge, havia estat inclosa com un final incon­nex en el pro­grama de mà i va pro­vo­car com a afe­gitó un nou final. Va fer encara una cançó de bres­sol de Brahms tot recor­dant que era la cançó que la seva mare li can­tava quan era petita.